Concert a l’església de Sant Vicenç d'Àger

Quina era aquella «nova dansa ben gentil, que fa suar molt els nostres cossos» esmentada en un comentari de 1519 per Antonius Arenas, qui confessava que reia «quan veig la gent moure així els peus»? Doncs no era altra que la gagliarda, o galliarda, una dansa viva en compàs ternari que es va difondre ràpidament per Europa durant el segle XVI, fins a esdevenir part essencial del repertori cortesà. Quan Hernando de Cabezón, un cop mort el seu pare Antonio, decidí el 1578 publicar les obres d’aquest últim en una de les col·leccions més rellevants de música per a tecla del segle XVI, hi va incloure un petit cicle de variacions o diferencias, exemple paradigmàtic d’aquesta pràctica compositiva.

L’any que s’imprimien les Obras d’Antonio de Cabezón, quan Amsterdam adoptà oficialment el calvinisme, Jan Pieterszoon Sweelinck feia un any que era organista de la Oude Kerk –l’església vella de la ciutat. Amb el rebuig calvinista envers l’orgue durant el culte, Sweelinck es va trobar, de sobte, sense funcions litúrgiques. Tanmateix, gràcies a la intervenció de les autoritats municipals, tant els instruments com els organistes restaren en actiu, i Sweelinck passà a formar part del personal contractat per la ciutat. Així, se li encomanava tocar abans i després dels oficis, però mai durant el servei religiós, així com oferir concerts públics. És probablement en una d’aquestes audicions on s’escoltà la fantasia que sentirem, la qual, més enllà del seu refinat contrapunt imitatiu, explora les diferents possibilitats tímbriques i dinàmiques de l’orgue.

La immensa producció impresa de música del segle XVI es redueix notablement a l’inici del segle següent. Tot i això, durant les primeres dècades del XVII apareixen obres fonamentals per a orgue arreu d’Europa. A la península Ibèrica, l’any 1626 es publica la Facultad orgánica, una de les col·leccions més fascinants i enigmàtiques del repertori, signada pel compositor sevillà Francisco Correa de Arauxo. Aquesta obra combina una clara voluntat pedagògica amb un to marcadament personal, fins i tot amb certs passatges irònics. En ella culmina, d’alguna manera, l’art organístic iniciat per Antonio de Cabezón, i s’hi demostra un profund coneixement de l’orgue, del qual Correa n’explota les possibilitats expressives amb una sensibilitat excepcional. La peça que avui escoltarem n’és un bon exemple: un monòleg meditatiu de la veu superior, generalment serè i equilibrat.

Joan Baptista Cabanilles és considerat el màxim representant de l’escola valenciana d’orgue. Amb ell, la música per a aquest instrument fa la transició del segle XVII al XVIII. Les seves Pasacalles es fonamenten en el principi de la variació: una estructura harmònica estable serveix com a base sobre la qual es desplega un món de figuracions i línies melòdiques diverses. Aquesta combinació d’unitat i varietat pot arribar a generar un efecte gairebé hipnòtic. El fet que Cabanilles utilitzi el plural en el títol indica que es tracta d’una obra amb diverses seccions, que manté l’esquema mètric general, però amb variacions en determinats passatges. A diferència de l’ús del baix ostinato en altres tradicions europees, aquí l’accent recau en l’harmonia i el desenvolupament motívic.

L’organista d’aquest vespre ens proposa també una incursió a les illes britàniques. El terme anglès voluntary designa peces per a orgue d’estil lliure i improvisat, pròpies del culte de l’Església Anglicana, interpretades abans, durant l’ofertori o en acabar el servei religiós. Encara que la forma és variable, entre els segles XVII i XVIII els voluntaries sovint s’estructuraven en dues seccions: una d’introducció lenta, seguida d’una part més animada o concertant. Aquesta nit en podrem escoltar tres exemples que il·lustren la diversitat del gènere.

L’interès per la música italiana era intens a l’Europa del segle XVIII, i ni Johann Sebastian Bach ni la cort on treballava en van restar al marge. Durant la seva etapa a Weimar, Bach va dur a terme diverses transcripcions per a tecla (tant per a clavicèmbal com per a orgue) d’obres de compositors italians. El concert en re menor BWV 974 és una d’aquestes adaptacions, basada en una obra per a oboè de Benedetto Marcello, adquirida pel jove príncep Johann Ernst, nebot del duc de Weimar. Bach en manté amb precisió la línia melòdica i l’esperit expressiu, demostrant una gran sensibilitat en la transformació d’una obra orquestral en una peça solística per a tecla.

Finalment, Pablo Bruna, conegut com el «Ciego de Daroca» a causa de la seva ceguesa infantil provocada pel xarampió, ocupà des de 1631 el càrrec d’organista i, més tard, maestro de capilla a la col·legiata de Santa María la Mayor de Daroca. Dins la seva prolífica producció, destaquen especialment els tientos partits, peces plenes de contrastos, riques en figuracions rítmiques i concebudes per mostrar les possibilitats tímbrico-espacials de l’orgue partit. Aquest sistema permetia, dins d’un sol teclat, fer sonar timbres diferents a cada meitat del teclat, creant així jocs sonors de gran varietat i profunditat. Aquest vespre, Jordi Vergés, organista català, ens en proposa per cloure el concert un d’aquests tientos, ple de colors.