Concert a la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries

Un petit viatge al pays voisin és el que ens proposa l’organista Oscar Candendo, professor d’orgue a l’ESMUC, aquest vespre a l’instrument monumental de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Aquest orgue, que reuneix característiques pròpies dels orgues francesos i ibèrics, en serà el vehicle.

Fill d’un sabater, Marin Marais faria carrera com a gambista —instrument al qual es dedicà tota la vida i per al qual deixà un llegat molt ric en composicions— a l’Òpera de París, dirigida per Jean-Baptiste Lully, i posteriorment com a «officier ordinaire de la musique de la chambre du Roi». La seva fama, tanmateix, fou gràcies a les tragèdies líriques, com Alcyone, estrenada el 1706 i que, a causa del seu gran èxit, es continuà representant durant setanta anys. Aquest vespre en sentirem una selecció de diferents fragments d’aquesta tragèdia lírica en cinc actes, basada en les Metamorfosis d’Ovidi, en una transcripció per a orgue realitzada per l’organista neerlandès Henk Verhoef, que, a més, reprodueix magistralment els colors típics de l’orgue francès.

Alumne de César Franck, Charles Tournemire succeí el seu mestre —i també Gabriel Pierné— com a organista de la basílica parisenca de Sainte-Clotilde. De la seva Suite évocatrice, escrita l’any 1938, en sentirem aquest vespre dos números que, de manera molt sorprenent i amb un llenguatge molt personal, reten homenatge a l’orgue clàssic francès; no només per les registracions i els colors tímbrics escollits, sinó també per la forma i les figures emprades, establint un autèntic diàleg entre la llarguíssima tradició de l’orgue clàssic francès i un idioma modern. De fet, ell mateix dirigí la remodelació de l’orgue de Sainte-Clotilde l’any 1933, i és un dels representants pioners del neoclassicisme organístic francès.

I Johann Sebastian Bach en un programa dedicat a la música francesa per a orgue? D’entrada, ja pot sorprendre la nomenclatura emprada pel compositor per a l’obra en sol major amb el número de catàleg 572: Pièce. Fent cas de la definició facilitada per tractats de l’època, una pièce és una obra musical que reflecteix la varietat dins de la unitat, és a dir, en què les parts constitueixen un tot. Certament, l’oient percep una clara divisió en tres parts —molt contrastades entre si—. A la primera secció, el compositor explora, a través de la virtuositat, la possibilitat de generar una percepció de polifonia —moltes veus— única i exclusivament mitjançant una sola veu, com si es tractés d’una obra per a instrument melòdic. La segueix una secció central on la polifonia es realitza a través d’una construcció monumental —aquesta vegada a cinc veus—, plena de tensions i distensions, i que culmina amb una pausa general de totes les veus després d’un acord ple de dramatisme. L’obra finalitza amb una darrera secció que comença amb un descens cromàtic del pedal que «s’enfonsa» fins a arribar a la repetició contínua d’una sola nota —un re—, sobre la qual Bach teixeix, amb notes molt ràpides, un entramat d’arpegis continus. L’escala final, majestuosa, ens conduirà, finalment, a la cadència final.

Figura pont entre la tradició clàssica francesa —el seu pare havia estat membre de la capella reial—, Alexandre Pierre François Boëly fou un dels redescobridors de la música per a orgue de Bach, fet que es traduí en la reforma de l’orgue de Saint-Germain-l’Auxerrois, on féu equipar l’instrument amb un pedalier segons el model alemany. L’obra que sentirem aquest vespre per a cloure el concert aparegué publicada en un recull pòstum. De fet, aquesta obra recerca un efectisme sonor constant, amb elements especials que recorden idil·lis pastorals, tempestes, i sons de natura salvatge i desbocada, per tal d’il·lustrar de manera gràfica el Judici Final, posant música al vers del Te Deum que diu: Iudex crederis esse venturus («Creiem que un dia has de venir com a jutge»).