Concert a l’església de Sant Ramon de Penyafort del Pla de Santa Maria

Tretze anys després d’haver assolit el prestigi que implicava el càrrec d’organista a Notre-Dame de París, Louis Vierne publicava la col·lecció d’obres de la qual formen part les dues peces que l’intèrpret d’aquest vespre ha escollit per obrir el concert: les Vingt-quatre pièces en style libre, op. 31. Vierne ens presenta aquí unes peces relativament curtes. Ell mateix diu, literalment, que són «calculades de manera que puguin ser executades durant la durada normal d’un ofertori». Malgrat aquesta finalitat litúrgica, amb la qual l’autor les compongué i publicà, Vierne entronca amb la tradició romàntica d’escriure obres de caràcter (Charakterstücke) amb un esperit fortament evocador.

La primera obra, en la tonalitat de do major, presenta dos elements força contrastats: d’una banda, una secció basada en llargues notes de pedal que suporten un diàleg a dues veus de caràcter pastoral, i de l’altra, les seccions intermèdies d’acords amb harmonies suggerents que, de manera sorprenent, s’allunyen de la tonalitat principal, creant una atmosfera plena de colors. La Berceuse, és a dir, la cançó de bressol, és una miniatura musical plena de matisos amb elements sonors característics del bressolar, presents tant en la melodia com en el seu acompanyament.

Les dues obres per a orgue de Felix Mendelssohn Bartholdy que podrem sentir aquest vespre reflecteixen dos moments compositius i vitals del compositor. D’una banda, la Passacaglia —títol que apareix en algunes catalogacions— o Ostinato —títol segurament més apropiat, degut a l’ús d’un compàs binari— està escrita per un jove de catorze anys que, sens dubte, s’inspira en la famosa composició homònima de Johann Sebastian Bach. Aquesta obra, tal com el mateix nom indica, està basada en la repetició sistemàtica d’un baix i en la construcció de variacions sobre aquesta melodia. D’altra banda, aquest vespre també podrem sentir un Preludi, composició de petit format i escrita igualment en la tonalitat de do menor, que Mendelssohn compongué ja amb 32 anys i que aparegué publicada a Londres l’any 1868.

El fet que la llista d’opus de Johannes Brahms es tanqui amb els Onze preludis corals, op. 122, és per als intèrprets d’orgue i amants d’aquest compositor tot un honor —i una responsabilitat. Compostos abans del 1896, poc abans de la seva mort, aquests Onze preludis corals són l’última obra de Brahms. De fet, el preludi de coral que sentirem aquest vespre, en primer lloc, escrit sobre la melodia de Heinrich Isaac (1495), és la darrera composició d’aquest autor. Partint de melodies corals luteranes, Brahms les transforma amb un estil profundament personal, emotiu i alhora contingut. Tot i no ser conegut com a organista, el compositor mostra aquí un domini absolut del contrapunt i una gran sensibilitat expressiva. Alguns preludis evoquen clarament l’estil de Bach, mentre que d’altres s’acosten a l’univers íntim dels seus Intermezzi per a piano. Cada peça és breu i concentrada, però molt rica emocionalment. En conjunt, formen una mena de testament sonor: un comiat íntim i commovedor d’un dels grans compositors del Romanticisme.

Eduardo Torres, nascut a l’Albaida i format a València —entre d’altres— amb Salvador Giner i Joan B. Guzmán, pertany a la generació de compositors i músics que foren marcats per la proclamació, l’any 1903, del Motu Proprio sobre música sacra, i s’esforçaren —amb més o menys èxit— a «purificar» la música religiosa i alliberar-la de tota influència mundana —és a dir, de l’òpera italiana. Exercint a partir de 1910 com a mestre de capella de la catedral de Sevilla, fou amic i admirador de Manuel de Falla. Torres tingué l’oportunitat de viure, en primera persona, l’eclosió musical de l’anomenada Edat de Plata, i els seus referents musicals —tal com ho manifestava un company de professió, el jesuïta basc Nemesio Otaño— provenien de la França impressionista, rebutjant la música de Brahms, Bruckner i «de otros cíclopes de Alemania».

El mateix Otaño definia l’estil de Torres com a «sempre concís. El seu estil és transparent, la seva harmonia, profundament sentida, i els seus cants arriben al cor. Una discreta i suau modernitat defineix l’ambient, sempre pur, aromàtic, acariciador com un jardí valencià, com un racó sevillà evocador. […] Les obres organístiques de Torres són la flor més exquisida del modern renaixement religiós de la música espanyola».

La Berceuse en mi major (ETorg 8) és una cançó de bressol per a orgue. Torres, com hem vist també en Louis Vierne, empra moviments propis del bressol a mode de fil conductor al llarg de tota l’obra.

El Preludi i Fuga en sol major, BWV 541, és un dels díptics bachians per a orgue més coneguts, tant entre els intèrprets com entre el públic. El seu caràcter concertístic —especialment al preludi— i la seva construcció formal impecable reflecteixen la maduresa estilística de Bach durant els seus anys a Leipzig. De fet, una primera versió sorgí al començament d’aquesta etapa i es consolidà fins a una versió definitiva abans de la dècada de 1740. Cal remarcar que aquesta versió final és una de les poques obres per a orgue que es conserven en manuscrit autògraf. La fuga, a quatre veus, utilitza un tema que Bach ja havia fet servir a la seva cantata Ich hatte viel Bekümmernis, BWV 21.

Per tancar el concert, l’intèrpret ens oferirà el brillant i solemne preludi de coral sobre la melodia de Nun danket alle Gott, del compositor Sigfrid Karg-Elert. La seva música, colorista i influenciada per estètiques contemporànies com Debussy, establí un pont entre el Romanticisme tardà i les noves tendències amb obres de caire impressionista i expressionista. Tot i això, patí un cert rebuig ja en vida del compositor per no formar part de l’Orgelbewegung, un moviment estètic que reivindicava la música antiga i l’orgue d’estètica neobarroca. La seva música i la seva ingent tasca com a pedagog de l’harmònium no van ser redescobertes pel públic fins als anys setanta.

Traducció dels textos

O Welt, ich muss dich lassen

O Welt, ich muss dich lassen,
Oh món, t’he de deixar,
ich fahr dahin mein Straßen
em poso en camí
ins ewige Vaterland.
cap a la pàtria eterna.
Mein’ Geist will ich ergeben,
El meu esperit vull entregar,
dazu mein’ Leib und Leben
així com el cos i la vida,
in Gottes gnädige Hand.
a la mà misericordiosa de Déu.
O Welt, nun gute Nacht!
Oh món, bona nit!
Mein Augen sind geschlossen;
Els meus ulls es tanquen;
ich komm, o Jesu, bald.
aviat vindré, oh Jesús.
Ich hab dich treu geliebet,
T’he estimat fidelment,
mein Herz hat dich erliebet;
el meu cor t’ha estimat profundament;
nun sei du mir gesegnet.
ara sigues beneït per mi.

Schmücke dich, o liebe Seele

Schmücke dich, o liebe Seele,
Engalana’t, oh ànima estimada,
laß die dunkle Sündenhöhle,
abandona la fosca cova del pecat,
komm ans helle Licht gegangen,
acosta’t a la llum radiant,
fange herrlich an zu prangen.
comença a resplendir amb glòria.
Denn der Herr voll Heil und Gnaden
Perquè el Senyor, ple de salvació i gràcia,
will dich jetzt zu sich geladen;
ara et convida a estar amb Ell;
der den Himmel kann verwalten
Ell, que pot governar el cel,
will jetzt Herberg in dir halten.
vol ara fer estada dins teu.

Herzlich tut mich verlangen

Herzlich tut mich verlangen
Amb tot el cor desitjo
nach einem selgen End,
un fi benaurat,
weil ich bin ausgegangen
car m’he encomanat
zu Jesu, meinem Freund.
a Jesús, mon amic.
Er hat des Todes Rachen
Ell m‘ha llevat el pensament
mir aus dem Sinn getan;
de la gola de la mort;
deshalb ich fröhlich lache
per això ric amb alegria
im Sterben und kann sanft ruhn.
en morir, i puc descansar en pau.

Herzlich tut mich verlangen

Herzlich tut mich verlangen
Amb tot el cor desitjo
nach einem selgen End,
un fi benaurat,
weil ich bin ausgegangen
car m’he encomanat
zu Jesu, meinem Freund.
a Jesús, mon amic.
Er hat des Todes Rachen
Ell m‘ha llevat el pensament
mir aus dem Sinn getan;
de la gola de la mort;
deshalb ich fröhlich lache
per això ric amb alegria
im Sterben und kann sanft ruhn.
en morir, i puc descansar en pau.

Herzlich tut mich erfreuen

Herzlich tut mich erfreuen
Em delecta profundament
die liebe Sommerzeit,
el temps estimat de l’estiu,
wenn Gottes schöne Gaben
quan Déu escampa els seus dons
ausstreut die weite Heid’.
per les amples terres.
Die Bäume stehen voller Laub,
Els arbres són plens de fulles,
die Erd’ bringt ihren Früchtelauf,
la terra treu el fruit madur,
viel schöne Blümlein zeigen sich
moltes flors boniques es mostren
mit mancher Farben Pracht.
amb un esclat de colors.

Nun danket alle Gott

Nun danket alle Gott
Ara, agraïu tots a Déu
mit Herzen, Mund und Händen,
amb el cor, la boca i les mans,
der große Dinge tut
ell fa grans meravelles
an uns und allen Enden,
per nosaltres i arreu del món;
der uns von Mutterleib
ens ha beneït sense mesura
und Kindesbeinen an
des del si matern
unzählig viel zugut
i continua encara avui
und noch jetzt getan
a colmar-nos de béns.