Concert a l’església de la Mare de Déu de la Jonquera de La Pobla de Cérvoles

La pavana és una dansa cortesana lenta i solemne, sorgida a la Itàlia de principis del segle XVI, que ràpidament es va estendre per tot Europa. El seu nom té un origen incert: alguns el vinculen amb el «paó reial» per la seva majestuositat, mentre que d’altres el relacionen amb la ciutat de Pàdua. La coreografia bàsica consistia en passos endavant i enrere amb moviments elegants i repetitius, esdevenint tot un símbol de l’elegància i el refinament cortesà renaixentista. Era habitual que la pavana s’acompanyés de danses més ràpides com la gallarda. Aquest vespre tindrem l’oportunitat d’escoltar, de la mà de l’organista aragonès Javier Artigas, tres exemples de danses escrites per Cabezón i contingudes en importants col·leccions de música per a tecla o instruments de corda polsada.

El Libro de cifra nueva para tecla, harpa, y vihuela, publicat a la ciutat d’Alcalá de Henares l’any 1557, formava part d’un ambiciós projecte editorial del qual només en sorgí aquest volum, tot creant un enginyós sistema de notació musical —la xifra— que empra set números per indicar les notes musicals, combinat amb una sèrie de signes tipogràfics. De fet, Hernando, fill d’Antonio de Cabezón, farà servir aquest mateix sistema per imprimir les obres del seu pare vint anys després. Aquest volum és, a més a més, una de les fonts més importants per conèixer la música d’aquest compositor, Antonio de Cabezón, ja que conté diverses desenes d’obres d’ell. Venegas, amb la seva col·lecció, ens dibuixa el perfil de la música consumida no només dins de l’àmbit religiós —himnes, versos, tientos, fantasies o intabulacions de motets—, sinó també dins de l’àmbit privat per part d’aristòcrates i burgesos d’alt poder adquisitiu, i reflecteix molt bé els gustos musicals de la Castella dels Habsburg —amb chansons, danses o variacions.

Contemporani pràcticament de Cabezón, António Carreira fou actiu a la cort reial de Lisboa, primer com a noi cantor i després com a mestre de capella. Malauradament, només ens ha arribat una petita part de l’extens corpus de música per a tecla que va compondre, comparat, a voltes, amb l’obra del seu col·lega castellà. D’aquest repertori, format per fantasies i tientos, la Canção és segurament l’obra més coneguda i interpretada per organistes i clavecinistes d’arreu. No és casual: l’obra, conservada en forma manuscrita a la ciutat de Coïmbra i formalment molt ben construïda i equilibrada, és d’una gran bellesa, fruit de la magistral combinació entre la música vocal i la instrumental.

De la mà d’Artigas, deixarem Castella i Portugal i ens endinsarem en el vast món de la música per a orgue aragonesa. De fet, foren compositors d’aquesta escola els qui possibilitaren una evolució de la música per a aquest instrument, explorant noves formes i, sobretot, noves sonoritats que permetien els nous instruments construïts. D’aquesta manera, podem afirmar que Sebastián Aguilera de Heredia conduí la tradició desenvolupada per Cabezón i els seus contemporanis cap a nous camins influenciats, d’una banda, pels canvis estètics a finals del segle XVI i, de l’altra, per l’evolució pròpia de l’instrument. De fet, les obres d’Aguilera són escrites per a un tipus d’orgue que mostrava una paleta sonora rica i variada, plena de contrastos. L’ensalada que sentirem aquest vespre, amb la seva riquesa rítmica i varietat temàtica, n’és un exemple.

D’ençà de la batalla de Marignan l’any 1515 i la chanson que Clément Janequin escriví, on música i text reproduïen elements típics d’un conflicte armat a camp obert —tocs d’avís, trompetes, persecucions—, la Batalla esdevindria un dels topoi més recurrents dins de la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica, tot reproduint l’ambient bèl·lic. L’orgue, i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal, esdevingué l’instrument ideal per reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, tal com ho féu, de manera magistral i gairebé paradigmàtica, el compositor —també aragonès— Jusepe Ximénez, deixeble d’Aguilera.

El tercer representant de l’escola aragonesa per a orgue serà Pablo Bruna, conegut com el «Ciego de Daroca» a causa de la seva ceguesa infantil provocada pel xarampió, i que ocupà des de 1631 el càrrec d’organista i, més tard, de mestre de capella a la col·legiata de Santa María la Mayor de Daroca. Dins la seva prolífica producció, destaquen especialment els tientos partits, peces plenes de contrastos, riques en figuracions rítmiques i concebudes per mostrar les possibilitats tímbrico-espacials de l’orgue partit. Aquest sistema permetia, dins d’un sol teclat, fer sonar timbres diferents a cada meitat, creant així jocs sonors de gran varietat i profunditat. Aquest vespre sentirem una de les seves obres més interpretades i valorades, el Tiento sobre la Letanía de la Virgen, que, basat en la repetició incessant d’un motiu musical procedent de la letania María Regibus, Edita Patribus, crea tot un univers de variacions o glosses ple de fantasia.

Joan Baptista Cabanilles, el representant més important de l’escola llevantina per a orgue, i que condueix la música per a aquest instrument del segle XVII al XVIII, va deixar un enorme corpus de música per a orgue. Organista de la catedral de València, el seu tiento sobre la melodia del Pange Lingua —en la versió hispànica d’aquest himne eucarístic per excel·lència— és una obra de grans proporcions. El seu característic tema inicial, amb un caràcter gairebé de dansa, i les citacions del motiu del Pange Lingua que apareixen a les diferents veus —soprano, contralt, tenor o baix— fan que sigui una obra molt brillant i dinàmica.

Reusenc de naixement, Antoni Martín i Coll fou, a més de membre de l’Orde Franciscana, un reconegut organista. Passà la seva vida conventual a Alcalá de Henares i Madrid, on es conserva la seva obra com a compositor i, sobretot, com a recopilador de música. D’aquesta intensa activitat com a col·leccionista en sorgiren diverses col·leccions. L’any 1708 compilava a Madrid la col·lecció Huerto ameno de varias flores de Música recogidas de muchos organistas. Tal com hem vist amb la col·lecció de Venegas de Henestrosa en obrir el concert, aquestes col·leccions ens permeten fer una ullada als gustos musicals de l’època, en aquest cas a la Castella que estrenava una nova dinastia, la borbònica, mentre encara estava en guerra amb aquells qui no li donaven suport.