Concert a l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins

L’organista mallorquí Nofre Morey ens ofereix un viatge per l’Europa del segle XVII, de nord a sud, des de Venècia fins a Amsterdam i les Illes Britàniques, sense oblidar, tanmateix, la península Ibèrica.

El càrrec de primer organista en una catedral o una cort sol anar acompanyat de gran prestigi, però també de moltes obligacions. En canvi, ocupant el tercer lloc en l’ordre jeràrquic a la cort imperial austríaca, Johann Jakob Froberger, originari d’Stuttgart i format gràcies a una beca amb Girolamo Frescobaldi a Roma entre 1637 i 1641, gaudí de la possibilitat de viatjar per Europa amb l’arxiduc Leopold Wilhelm als Països Baixos espanyols, per Itàlia, Màntua, Florència, Roma, Dresden, Brussel·les, París i Londres, a més de recórrer nombroses ciutats alemanyes. Es mantingué en aquest càrrec fins al 1658 i el 1664 s’instal·là al bell castell d’Hericourt, a Montbéliard —territori actualment francès, però aleshores enclavament de la casa de Württemberg—, on prestaria servei a Sybilla de Württemberg fins a la seva mort.

Les tres obres que sentirem aquest vespre estan recollides en la col·lecció manuscrita titulada Libro secondo de toccate, datada al setembre de 1649 a Viena. En les dues tocates que escoltarem s’hi aprecia la influència de Frescobaldi i altres models italians. Si la primera toccata reprodueix el model de seccions sense mesurar intercalades amb passatges imitatius, creant un esquema en cinc parts de gran influència posterior, la toccata per a l’elevació resta fidel al model frescobaldià de recerca de la dissonància —especialment apreciable gràcies al temperament de l’orgue d’Ulldemolins—, reproduint l’efecte descrit pel musicòleg Willi Apel: «l’esperit del barroc catòlic […] amb els seus sons sublims, els seus moviments dispersos aquí i allà, que representen gairebé pictòricament gestos d’humil reverència, de fervorosa invocació».

Les seves obres contrapuntístiques —canzones, ricercars i fantasies— foren preses com a exemples de composició fins al segle XIX. La seva fantasia sobre les sis notes de l’hexacord fou molt cèlebre gràcies al fet d’aparèixer impresa com a exemple al sisè volum de la monumental Musurgia Universalis del jesuïta Athanasius Kircher. De fet, el mateix Mozart adaptà aquesta obra per a quartet de corda. També Pablo Bruna, com tants altres compositors del seu temps, conegut com el «Ciego de Daroca» a causa de la seva ceguesa infantil provocada pel xarampió, ocupà des de 1631 el càrrec d’organista i, més tard, de maestro de capilla a la col·legiata de Santa María la Mayor de Daroca, i exploraria les possibilitats compositives d’aquesta seqüència de notes musicals.

Quan l’any 1578 la ciutat d’Amsterdam adoptà el calvinisme, Jan Pierszoon Sweelinck feia un any que era organista de la Oude Kerk —l’església vella— d’aquesta ciutat. Es quedà, d’alguna manera, sense feina, ja que el ritu calvinista bandejava l’orgue dins del culte. Gràcies a la intervenció de les autoritats municipals, tanmateix, es pogueren salvar els instruments i els organistes passaren a formar part de la plantilla municipal. D’aquesta manera, Sweelinck estava obligat a tocar abans i després dels cultes —mai durant el mateix servei— i durant concerts públics. La seva fama s’estengué tant que acollí una munió d’organistes de l’Alemanya del Nord, de manera que se’l considera el pare de la música germànica per a orgue. De fet, les seves tocates, de les quals aquest vespre n’escoltarem una, van ser concebudes com a obres didàctiques i, molt probablement, pensades principalment per a clavicèmbal o clavicordi.

L’obra per a orgue d’Anna Bofill abasta més de dues dècades i mostra una atenció constant tant a l’orgue barroc com a l’orgue modern, amb incursions en la combinació amb altres instruments i l’electroacústica. La seva primera peça per a aquest instrument és La Settimana enigmistica (1996), per a orgue portàtil, estrenada per Bernat Bailbé i reestrenada el 2010. Dos anys més tard compon diverses obres per a l’orgue barroc de Santa Maria de Cadaqués: Ambulare in caelum —estrenada per Cristina García Banegas dins el cicle “Els Orgues de Catalunya”—, Ore corte (homaggio a Veronica Franco) i el cicle Sis peces per a orgue, dedicat a Anne Marie Rozés Daric, del qual avui en sentirem Cap a la lluna. La versió completa l’estrenà el 2014 Neil Cowley. El 2013 presenta Alea alba per a violí i orgue, ampliant la interacció de l’instrument amb altres timbres, fet que culmina l’any 2018 amb Semele, per a orgue i electroacústica, estrenada per Nofre Morey a la Festa Major de Flix.

D’ençà de la batalla de Marignan, l’any 1515, i la chanson que Clément Janequin escriví, on música i text reproduïen elements típics d’un conflicte armat a camp obert —tocs d’avís, trompetes, persecucions—, la Batalla esdevindria un dels topoi més recurrents dins la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica, tot reproduint l’ambient bèl·lic. L’orgue, i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal, esdevingué l’instrument ideal per reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, tal com ho féu, de manera magistral i gairebé paradigmàtica, el compositor —també aragonès, com Pablo Bruna— Jusepe Ximénez.