Concert a la capella de Sant Josep dels Germans de les Escoles de la Salle

Al segle XIX s’estableixen nombrosos convents i cases religioses. Per a les seves capelles es construeixen molts orgues petits o mitjans, o es compren harmòniums. La capella de Sant Josep, on ens trobem, n’és un exemple típic. Per a aquests petits instruments es publiquen una infinitat de peces (normalment formant col·leccions), de poca extensió i dificultat, adequades per al culte litúrgic que aquí se celebrava. Sovint s’anunciaven com a peces «per a orgue o harmònium», o bé «per harmònium, o orgue sense pedal» (o alguna fórmula semblant) per tal de vendre-les a un públic més ampli. Molts compositors consagrats, autors de grans obres del repertori organístic, també van produir aquestes peces més modestes. Aquest moviment iniciat al s. XIX pren un nou impuls a partir del decret sobre música sacra Inter sollicitudines del papa Pius X, l’any 1903, i perdura fins a la segona meitat del s. XX. Entremig de moltes peces previsibles i poc interessants, hi podem trobar exemples d’una qualitat i d’una poesia sorprenents. Aquesta «petita gran música», com se l’ha anomenada, ocupa bona part del concert d’avui.

César Franck i Charles Tournemire (mestre i deixeble) són dos d’aquests grans autors que també van escriure peces de petit format. Les Pièces posthumes de Franck són obres força primerenques, però no es van publicar fins després de la seva mort. En canvi, les Petites fleurs musicales de Tournemire són una de les seves últimes produccions, amb un estil molt condensat que va més enllà de les seves grans obres més conegudes.

A casa nostra aquesta música també es va escriure i publicar fins a mitjans del segle XX. Francesc Civil segueix el model de Franck, amb riques harmonies i un gran domini de la polifonia (les peces daten de 1945). El franciscà Manuel Mola en el seu volum Cantantibus organis (publicat el 1950) inclou algunes obres més ambicioses, i també peces destinades explícitament al concert, no pas a la litúrgia. El benedictí Odiló Maria Planàs (de qui enguany es compleix el centenari) el 1959 compon les Cinc petites peces però ja en un estil molt més contemporani.

Als anys 60, després del concili Vaticà II, aquesta producció de petites peces decau ràpidament, però no desapareix del tot. En alguns països (penso sobretot en Itàlia i França) el gènere reviu gràcies als autors tornen a compondre noves peces per a les noves pràctiques litúrgiques, inspirades en els estils més diversos (des de la música antiga fins a la més moderna). Encara al nostre segle XXI trobem noves creacions inspirades en el jazz, el pop i altres estils.

Pau Riuró i Bofill