Justin Heinrich Knecht va ser una figura molt activa de la vida musical alemanya de finals del segle XVIII. Nascut a Biberach an der Riß, es formà primer en l’entorn familiar i ben aviat entrà en contacte amb la música que circulava pels principals centres del seu temps, des de l’òpera italiana fins a les noves formes instrumentals de compositors com Stamitz o Haydn. Knecht fou sobretot un músic pràctic: mestre, organista, director i dinamitzador cultural. Va organitzar concerts, va escriure música per al teatre i va publicar manuals pensats per facilitar l’aprenentatge musical, especialment en l’àmbit de l’orgue. El seu mètode d’orgue, publicat entre 1795 i 1798, el converteix en un dels noms rellevants de la tradició organística del sud d’Alemanya. La seva música d’estil galant ens apropa a un moment de transició, entre l’herència barroca i el llenguatge del classicisme.

Eduardo Torres, nascut a Albaida i format a València, entre d’altres, amb Salvador Giner i amb el pare Joan B. Guzmán, exercí a partir de 1910 de mestre de capella de la catedral de Sevilla. Fou amic i admirador de Manuel de Falla, i tingué l’oportunitat de viure, en primera persona, l’eclosió musical de l’anomenada Edat de la Plata. El jesuïta basc Nemesio Otaño definia l’estil de Torres com «sempre concís. El seu estil és transparent, la seva harmonia sentidíssima i els seus cants arriben al cor. Una discreta i suau modernitat defineix l’ambient, sempre pur, aromàtic, acariciador com un jardí valencià, com un racó sevillà evocador. […] Les obres organístiques de Torres són la flor més exquisida del modern renaixement religiós de la música espanyola».

Sobre la Passacaglia de Dieterich Buxtehude se n’ha especulat força. No sabem exactament per a quin context fou escrita ni quina era la seva funció dins d’un context litúrgic. L’anàlisi de les seves proporcions condueix al número 28, carregat de feminitat. Per aquest motiu, alguns estudiosos l’han relacionada amb l’astrologia i les fases de la lluna, o bé amb la figura de Maria. Sigui com sigui, la repetició d’un motiu és hipnòtica i, com un mantra, obre la persona a la meditació. Potser per això fins i tot Hermann Hesse li dedicà unes paraules en la seva novel·la Demian: «Quan estava deprimit, pregava a Pistorius que toqués per a mi la Passacaglia del vell Buxtehude. Llavors m’asseia a l’església fosca, al capvespre, absort en aquella música estranya i íntima, que bullia en si mateixa i s’escoltava en si mateixa, i que sempre em feia bé i em predisposava a donar la raó a les veus de l’ànima».

Delphin Strungk, compositor que va assolir la venerable edat de 93 anys, fou un dels organistes més reconeguts del nord d’Alemanya al segle XVII. Fill d’un organista i cantor, desenvolupà bona part de la seva carrera a Braunschweig, on arribà a ocupar diversos càrrecs importants i a convertir-se en una autoritat en el món de l’orgue. La seva reputació com a intèrpret, expert en instruments i mestre va atraure l’atenció de músics del seu temps, i la seva família arribà a tenir al seu càrrec diverses esglésies de la ciutat. Tot i que se n’han conservat poques obres per a orgue, aquestes mostren un compositor imaginatiu i tècnicament sòlid. La Toccata ad manuale duplex revela el seu estil imaginatiu, capaç de combinar virtuosisme, contrapunt —portant al límit el cromatisme— i expressivitat, tot mostrant les capacitats sonores de l’orgue a través de contrastos sonors —ecos— de gran dificultat tècnica per a l’organista, que ha de realitzar canvis molt ràpids de manual.

Enmig d’un programa eminentment germànic —a excepció de les dues obres d’Eduardo Torres— ens permetrem una petita escapada cap al sud, cap a Itàlia, cap al país anhelat pels qui viuen nord enllà. En aquest sentit, la cèlebre pregunta de Goethe —Kennst du das Land, wo die Zitronen blühen?, «Coneixes el país on floreixen els llimoners?»— pot sentir-se com una invitació al viatge i al desig d’un sud idealitzat. La ciaccona de Storace, amb el seu moviment circular i la seva llum italiana, sembla evocar aquest espai imaginari: un lloc on la dansa, la memòria i la fantasia neixen una vegada i una altra damunt d’un mateix batec. Del compositor en sabem ben poca cosa, però la seva música ens parla amb força. La seva Ciaccona, publicada el 1664 dins la Selva di varie compositioni d’intavolatura per cimbalo ed organo, parteix d’una dansa basada —com la passacaglia— en la repetició obstinada d’un esquema breu. Sobre aquest fonament persistent, la imaginació del compositor desplega variacions, colors i girs inesperats: la repetició no empresona la música, sinó que li dona impuls.

Hugo Distler (1908–1942) fou un compositor, organista i director de cor alemany, la vida del qual restà marcada per dificultats personals, tensions polítiques i la pressió del règim nazi, i acabà tràgicament amb el seu suïcidi als trenta-quatre anys. L’estil de Hugo Distler es construeix a partir d’una mirada moderna cap al passat. Influït per la Orgelbewegung i la Singbewegung, recupera ideals sonors de la música barroca i prebarroca, sobretot de la tradició coral anterior a Bach i de Heinrich Schütz, però sense imitar-los de manera arqueològica: els transforma en un llenguatge personal, auster i intensament expressiu. En la seva música d’orgue, aquest retorn al passat es manifesta en l’ús de formes antigues, textures clares i una atenció molt precisa al color tímbric i a la registració, especialment vinculada als instruments històrics que conegué a Lübeck. Distler buscà una música capaç de ser alhora funcional —pensada per al culte, la comunitat i la pràctica litúrgica— i artísticament exigent. Així, el seu estil combina simplicitat aparent, rigor contrapuntístic, modernitat harmònica i una extraordinària sensibilitat per la paraula. De fet, en la seva fantasia sobre el coral Wachet auf, ruft uns die Stimme, posa música —més ben dit, il·lustra— a través dels seus tres moviments, cadascuna de les tres estrofes d’aquest cant de Philipp Nicolai, publicat el 1599. El coral parteix de la paràbola de les verges prudents i insensates: a mitjanit ressona la veu dels sentinelles que desperta Jerusalem i anuncia l’arribada de l’espòs. La imatge és alhora bíblica i poètica: una crida a vetllar, a mantenir viva l’esperança i a preparar-se per a la trobada joiosa entre Crist i l’ànima creient.

Toccata: «Desperteu-vos, la veu ens crida! La veu del sentinella des de la muralla! Desperta’t, Jerusalem! És mitjanit i no hi ha dubte que se’ns crida. On són les verges prudents? Aixequeu-vos, que arriba l’Espòs! En peus! Agafeu les vostres llànties! Al·leluia! Prepareu-vos per a la boda! Sortiu als eu encontre!».

Bicinium: «El cor de Sió salta d’alegria, despertant-se de pressa, en oir el cant dels sentinelles. L’Amic baixa majestuós del cel, fort i poderós, magnànim i verdader; el seu resplendent estel ho il·lumina tot. Vine, desitjada corona! Jesús, Fill de Déu! Hosanna! Anem tots al banquet per participar en el Sant Sopar!».

Fuga: «Glòria et sigui cantada amb llengües d’homes i d’àngels, amb arpes i címbals bells. De dotze perles són les portes de la teva ciutat; nosaltres som al cor dels àngels, ben amunt, al voltant del teu tron. Cap ull no ha percebut mai, cap orella no ha sentit mai una alegria semblant. Per això exultem i et cantem l’al·leluia pels segles dels segles.»