Parafonies a la sala Oval

El passat dissabte 28 de gener llegíem, perplexos, el titular d’un article a La Vanguardia: «L’orgue del MNAC torna a sonar». L’orgue monumental del Palau Nacional de Montjuïc acumula, en efecte, quasi cinquanta anys de silenci. Ni sona ni és previsible que ho torni a fer a curt termini. Construït entre 1926 i 1929, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, per l’empresa de l’orguener alemany Walcker (el mateix que concebé el del Palau de la Música Catalana), fou ampliat en una intervenció de 1955, i és encara avui un dels orgues més grans d’Europa. Malauradament, el 1974, per causa d’uns despreniments de l’edifici, l’instrument caigué en desús. La manca de conservació, malgrat tractar-se d’un bé del patrimoni nacional, i greus negligències perpetrades pels responsables d’algunes obres i arranjaments posteriors en la sala Oval van anar malmetent-lo fins a deixar-lo en un estat deplorable, quasi irrecuperable.

Així doncs, com podia tornar a sonar aquell instrument? La notícia, és clar, no al·ludia a la restauració d’aquest bé patrimonial, ni a un concert en el sentit tradicional, sinó a una instal·lació sonora d’un artista visual que, durant uns quants mesos, ha estat accedint a l’interior de l’instrument, manipulant i bufant els seus tubs, per tal d’enregistrar-los i combinar els seus sons informàticament. Tot i que l’orgue estigui danyat i en desús, els seus tubs continuen sent elements relativament fràgils, i la seva manipulació per mans inexpertes pot comprometre o encarir encara més una possible restauració. Vèiem en el vídeo enllaçat a la notícia, per exemple, com es bufava dins un tub de llengüeta, cosa que no s’ha de fer mai, perquè causa l’oxidació de les parts interiors del tub. Però més enllà del judici sobre aquesta creació contemporània o sobre el seu artífex, la crònica periodística no podia resultar més dissonant per a algú que s’estimi la cultura, el patrimoni, la música i l’orgue al nostre país. La nua realitat, després de diverses reivindicacions per part de l’Associació Catalana de l’Orgue, és la desídia de les autoritats i dels responsables del patrimoni en relació a la rehabilitació d’aquest instrument, que se suma a la manca de recursos per sufragar el cost presumiblement molt elevat de la seva reconstrucció.

Tal volta la sensibilitat un dia canviarà i l’economia jugarà a favor de la cultura. Tornarà a sonar, aleshores, el gran orgue de la Sala Oval? Tant de bo ho faci. Però mentre esperem aquesta fita hi ha molt camí a recórrer amb recursos molt més modestos. Un Cicle de concerts amb més de quaranta anys d’història com Els Orgues de Catalunya permet el manteniment anual d’alguns orgues històrics arreu del territori català, la difusió de la música que hi està vinculada, la promoció d’intèrprets locals i el treball d’artesans orgueners. A punt d’entrar en agonia en diverses ocasions, després que la Generalitat deixés de subvencionar-lo, la iniciativa sobreviu gràcies a la bona voluntat d’enamorats de l’orgue i als pocs recursos que rep, principalment, d’algunes administracions locals, d’ajuntaments, d’institucions i de particulars sensibles a aquesta iniciativa. Sabem pel nostre refranyer que expressions com ara «no em vinguis amb orgues!» estan, malauradament, molt arrelades a casa nostra. Però els qui hem vibrat algun cop amb el rei dels instruments i hem estat captivats per la seva música, sabem que els seus orígens els hem de cercar molts segles enrere, i estem convençuts que la seva posteritat, malgrat els infortunis de la història, serà també previsiblement duradora.

La Junta