Concert a la capella del Sant Crist de Lepant de la Catedral de Barcelona

Al llarg de la història, les relacions polítiques, comercials i sobretot artístiques entre la Corona d’Aragó i la península italiana han estat constants. L’orgue de la Capella del Sant Crist de Lepant de la Catedral de Barcelona n’és un exemple: de factura catalana i atribuït al famós orguener Joan Boscà, està inspirat, de fet, en instruments italians, especialment en orgues petits provinents del Regne de Nàpols. El programa d’aquest vespre, tot combinant obres de compositors italians i catalans, il·lustra aquest intercanvi cultural.

De totes les col·leccions d’obres que Girolamo Frescobaldi, organista entre d’altres de la Capella Giulia de Roma, va imprimir al llarg de la seva vida, destaca la col·lecció Fiori Musicali, on es recullen obres majoritàriament per a ús litúrgic. En el seu pròleg Frecobaldi deixa clar que ha publicat el llibre per tal d’ajudar als organistes: “He escrit les diverses composicions en un estil tal que s’adapten a misses i vespres, la qual cosa els serà de gran utilitat.” Frescobaldi va més enllà d’oferir un repertori per a ser tocat en el culte catòlic, ja que, de fet, Fiori Musicali és una autèntica escola de composició, que exercí una gran influència a les generacions posteriors de músics, destacant, entre d’altres, al mateix Johann Sebastian Bach.

La Toccata, pensada per ser interpretada com a preludi a la missa, és de dimensions reduïdes – comparada, és clar, amb composicions del mateix gènere que Frescobaldi havia publicat anteriorment. La Canzona, concebuda per a ser interpretada en lloc del gradual, és a dir el cant que seguia a la lectura de l’epístola i que s’inicia amb un dels temes més característics de l’estil frescobaldià, presenta dues seccions diferenciades, l’una binària i l’altra de ritme ternari. La Toccata per a l’elevació, tal com descrivia el musicòleg Willi Apel, és sens dubte l’aproximació més reeixida a “l’esperit del barroc catòlic […] amb els seus sons sublims, els seus moviments dispersos aquí i allà, que representen gairebé pictòricament gestos d’humil reverència, de fervorosa invocació.”

L’orgue ha tingut, des de la seva incorporació al culte cristià, diferents papers dins de la litúrgia. Un dels més destacats al llarg dels darrers cinc segles ha estat el toc alternat amb el cant pla. Els organistes han improvisat i posat per escrit aquestes intervencions – més o menys curtes i més o menys elaborades – que, en alguns casos, arribaven a publicar. Els versos de l’organista i mestre de capella a la Seu de Manresa, Francesc Espelt, estant concebuts per tal d’ésser alternats amb les invocacions de la primera part de l’ordinari de la missa, és a dir, el Kyrie.

Malauradament, del tal Bernabé, compositor a qui el musicòleg català Higini Anglès atribueix el Tiento de falses que sentirem i que està conservat en el manuscrit 1360 de la Biblioteca Nacional de Madrid, no en tenim massa dades. En els tientos de falses, una forma musical molt cultivada al llarg dels segles XVII i XVIII, els compositors cercaven, de manera audaç i atrevida, l’expressivitat i l’equilibri entre la tensió creada per les dissonàncies i la distensió motivada per les consonàncies.

Més enllà de la seva activitat com a organista a diferents esglésies romanes, Bernardo Pasquini – qui en vida es relacionà amb les altes esferes aristocràtiques presents a la Ciutat Eterna – fou conegut, sobretot, com a compositor d’òperes. La seva Sonata setena, escrita en el primer to, està construïda a partir d’una elegant escala ascendent de notes ràpides, que troba el seu contrapunt en una seqüència de llargues notes descendents. D’entre els seus alumnes destaca Zipoli, qui el 1716 publicà a Roma la seva extensa Partita en la qual mostra les seves capacitats creatives a l’hora de concebre variacions sobre un breu tema. Zipoli exercí d’organista, entre d’altres, a l’església mare dels Jesuïtes de Roma, el Gesù. Fou allà on nasqué la seva vocació missionera? En qualsevol cas, Zipoli partí cap al Nou Món, fet que li permeté, a més de completar la seva formació com a jesuïta, exportar el seu art entre la població local.

Conservada a la Biblioteca de Catalunya, l’obra de Gabriel Manalt, músic nascut a Martorell i organista de Santa Maria del Mar, és un exemple de l’evolució d’aquest gènere musical, el tiento, una forma musical que al llarg del segle XVII evolucionarà des d’un caràcter estrictament imitatiu, cap a fórmules on les seqüències harmòniques i la figuració plenament barroca troben els seus canals d’expressió. De fet, les tendències que s’establiran ja al segle XVIII, l’anomenat estil galant, serà prolongat per Josep Gallés, compositor nascut al Moianès i actiu a Vic, fins al segle següent. Les seves sonates foren publicades pel pianista i musicòleg Joaquim Nin durant els anys vint del segle passat. La seva setena Sonata, en la tonalitat de si menor, és una obra melancòlica i expressiva.

Les obres recollides al manuscrit II B. 226.8 – avui a l’arxiu de la catedral de Pistoia, a la Toscana – i que també foren concebudes per a ús litúrgic, són una expressió de l’estil i el gust de l’època, quan l’estil galant, entra al segle XVIII a les esglésies i passa a formar part del paisatge sonor dins el culte, oferint un contrast amb la música de Frescobaldi, que hem sentit en iniciar el concert, contrast que també ofereixen les obres de Narcís Casanoves, reconegut organista i improvisador, que amb una extensa producció d’obra vocal i per a orgue és un dels representants més importants de l’anomenada Escola Montserratina, formada per compositors actius al cenobi benedictí.