Concert a l'església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra

El programa d’aquest vespre proposa una trobada entre la música antiga —del renaixement i del barroc— i el segle XX. Més enllà del contrast evident entre aquests dos mons musicals, sorprèn la multiplicitat de punts de convergència que ofereix el diàleg entre el renaixement, el barroc i la música del segle passat.

Al llarg del segle XVI i gràcies al perfeccionament de la impremta musical fou possible la difusió a gran escala de col·leccions de música per tal d’esser consumides en un entorn privat, especialment entre el públic burgès. Aquestes col·leccions, amb obres per a ser tocades amb instruments de tecla o de corda polsada, són una mostra dels gustos musicals de l’època. Amb aquesta finalitat, Hans Neusidler, gran llaütista, publicà col·leccions de música per a aquest instrument. A més de preludis i adaptacions de música vocal, el llibre Ein newgeordent künstlich Lautenbuch inclou danses com la que sentirem aquest vespre en obrir el concert. Segons qualifica el mateix autor, es tracta d’una molt bona dansa cortesana i presenta el típic binomi de balls: un binari —basse danse— i l’altre ternari —haute danse, en alemany hupff auff, és a dir, dansa en la qual els balladors feien saltirons.

La música d’Ernst Pepping i d’Hugo Distler cal vincular-la als moviments de renovació musical i litúrgica que sorgiren a l’Alemanya de principis del segle XX, els anomenats Sing- i Orgelbewegung, que pretenien animar i desenvolupar el cant coral - especialment el juvenil - i retornar a una estètica preromàntica per als orgues, respectivament. Ho feren redescobrint la música antiga i estimulant noves composicions, sense renunciar, això sí, a les novetats tècniques i estètiques. Ambdós compositors foren testimonis d’aquesta època brillant, tant pel que fa a la producció musical o la recerca musicològica. Si bé no són especialment coneguts pel gran públic, han format part de manera més o menys constant del repertori d’organistes i músics d’església a Alemanya fins als nostres dies.

Von Himmel hoch és un dels cants de Nadal alemanys més populars i forma part del repertori que hom canta a casa o a l’església des que el 1536 Martin Luter, partint d’una melodia popular i de la narració del naixement de Jesús, tal com apareix a l’evangeli de Lluc, n’adaptà la melodia i n’escriví el text. Pepping d’una manera molt enginyosa, mostra la seva afinitat amb el passat a les seves tres variacions sobre el cant nadalenc, la melodia del qual es deixa sentir de tant en tant i l’oient, si està familiaritzat amb la melodia, la va reconeixent.

Per la seva banda, les composicions que Hugo Distler va compondre per al seu orgue particular i que va publicar un any després de la seva construcció a Stuttgart l’any 1937, són una mostra de la seva creativitat inesgotable, no només a través de les grans formes musicals, sinó també a través d’aquestes petites miniatures. El mateix Distler ens manifesta la seva intencionalitat estètica l’any 1933: “La importància de l’ideal sonor barroc i prebarroc per al desenvolupament present i futur de la construcció d’orgues, per a la pràctica interpretativa de la música antiga i per a la renovació cultual de la música eclesiàstica ha estat ja reconeguda generalment […]. Al meu entendre, l’orgue antic només complirà la seva missió, que sens dubte li correspon en el nostre temps, si continua mostrant-se capaç de conduir la producció contemporània cap a noves metes i influir en ella de manera decisiva.”

El compositor aragonès Sebastian Aguilera de Heredia conduí la tradició desenvolupada per Cabezón i els seus contemporanis cap a nous camins influenciats, d’una banda, pels canvis estètics a finals del segle XVI i, per l’altra, per l’evolució pròpia de l’instrument. De fet, les obres d’Aguilera són escrites per a un tipus d’orgue que mostrarà una paleta sonora rica i variada, plena de contrastos. L’ensalada que sentirem aquest vespre, amb la seva riquesa rítmica i varietat temàtica, n’és un exemple. Dins d’aquest context d’evolució i un any abans de la mort d’Aguilera, és a dir, l’any 1626, s’imprimia a Alcalá de Henares una de les col·leccions de música per a orgue més importants sorgides a la península Ibèrica, la Facultad orgànica, fruit del talent compositiu de Francisco Correa. En el seu tiento per a dos tiples l’autor sevillà presenta un diàleg entre les dues veus superiors. Hom podria qualificar-lo de molt humà: a voltes és tranquil i ponderat, en altres moments impositiu i irat. Ens trobem, doncs, davant d’una mostra de creativitat musical sublim, plena d’afectes que reflecteixen emocions humanes de tota mena.

El suís Guy Bovet és un gran coneixedor de la música per a orgue de la península ibèrica. Professor durant molts anys dels cursos de la universitat de Salamanca, Bovet es va dedicar, a més de l’ensenyament de l’orgue, a la composició per a aquest instrument. L’any 2000 publicà una col·lecció de tangos. Parafrasejant textos espanyols del s. XVI —només algú com ell, amb el seu profund sentit de la ironia, nascut a partir del coneixement i el respecte a la música ibèrica, ha estat capaç de fer-ho— presenta la seva obra confessant que “los doctores en Tango diran que no son Tangos verdaderos y tendran razon, porque no son verdaderos sino ecclesiasticos; y los varones de la SS. Yglesia que no son ecclesiasticos, como lo tengo declarado.”

Malgrat que Francesc Andreu fou actiu a la Seu d’Urgell, la seva obra per a orgue s’ha conservat, en part, a l’anomenat manuscrit d’Astorga, una important col·lecció de música per a orgue trobada a l’arxiu d’aquesta catedral castellana. L’obra d’Andreu és un testimoni de la pervivència de l’ús de la nomenclatura de formes musicals del segle XVI a les acaballes del segle XVIII, malgrat l’evolució a través del temps. El tiento d’Andreu és, de fet un enfilall de danses que, si bé estan pensades per a ser interpretades amb el teclat partit, poc tenen a veure amb les obres homònimes del segle XVII.

Quan l’any 1578 la ciutat d’Amsterdam adoptà el calvinisme, Jan Pierszoon Sweelinck feia un any que era organista de la Oude Kerk —l’església vella— d’aquesta ciutat, es quedà, d’alguna manera, sense feina, ja que el ritu calvinista bandejava l’orgue dins del culte. Gràcies a la intervenció de les autoritats municipals, tanmateix, es pogueren salvar els instruments i els organistes passaren a formar part de la plantilla municipal. D’aquesta manera, Sweelinck estava obligat a tocar abans i després dels cultes —mai durant el mateix servei— i durant concerts públics. La seva fama s’estengué tant, que Sweelinck acollí i una munió d’organistes de l’Alemanya del Nord, de manera que se’l considera el pare de la música germànica per a orgue. A la fantasia sobre les sis notes de l’hexacord, considerada una de les obres mestres del gènere, Sweelinck mostra totes les seves capacitats tècniques compositives, creant una obra monumental a partir d’un subjecte que, per la seva neutralitat i aparent banalitat, havia fascinat a molts compositors. Les sis notes de l’hexacord —do, re, mi, fa, sol i la— apareixen al llarg de l’obra més d’una vintena de vegades a diferents veus, amb diferents valors rítmics però sempre seguint aquesta seqüència.