Concert a l'església de Sant Ramon de Penyafort del Pla de Santa Maria

El concert d’aquest vespre, format per un repertori eclèctic, ofereix un recorregut musical que, partint del renaixement ibèric, ens conduirà fins al segle XX. Alguns dels compositors presentats, de fet, articulen la història de la música per a tecla en situar-se cronològicament en moments de transició.

L’obra d’Antonio de Cabezón, un fabordón glosado, és a dir, una peca breu, de tipus homofònic amb certa ornamentació, està basat en un fragment de la seqüència de Pasqua Victimae paschali laudes: “Digueu-nos, Maria, què heu vist al camí?”. La breu peca aparegué publicada en la col·lecció Libro de cifra nueva, impresa l’any 1557 i recopilada per Luis Venegas de Henestrosa. Contràriament, l’obra de Sebastian Aguilera de Heredia està conservada en forma manuscrita i es troba avui a la Biblioteca Nacional de Madrid. El tiento d’Aguilera és una obra que traspua joia, ja sigui pel mode escollit, el vuitè, pel motiu inicial o per la figuració rítmica que l’embelleix constantment. Aguilera, representant i chef de file de l’escola aragonesa d’orgue, és una figura clau per entendre el pas de la música per a orgue del segle XVI cap al segle XVII.

Dins del darrer terç del segle XVII, pocs compositors fruïren d’un reconeixement tan gran com Johann Kaspar Kerll, les obres del qual es difongueren per tot Europa. Format a banda i banda dels Alps i actiu, entre d’altres, a la cort vienesa, Kerll representa la continuïtat de la música per a orgue genuïnament italiana – i romana – en territoris germànics. La seva Canzona, escrita en el quart to i amb el seu característic motiu format per notes repetides, és, des del punt de vista compositiu, una obra conservadora, potser pel fet que, com moltes de les obres per a orgue de Kerll, fou escrita amb finalitats pedagògiques, a fi d’ensenyar contrapunt, una disciplina de la qual n’era un referent.

Joan Baptista Cabanilles, contemporani de Kerll, —fet que ha portat a certes confusions musicològiques— és el representant de l’escola llevantina per a orgue i condueix la música per a aquest instrument del s. XVII al XVIII. La Corrente italiana és una abora basada en el principi de la variació, és a dir, de la varietat dins de la unitat. La unitat és presentada per una estructura harmònica – la melodia del baix – i la varietat a través de la capacitat de Cabanilles de crear tot un món de figures i girs melòdics diferents a partir d’aquests elements repetitius, arribant a esdevenir hipnòtic.

Reusenc de naixement, Antoni Martín i Coll fou, a més de membre de l’Orde franciscà, un reconegut organista. Passà la seva vida conventual a Alcalà de Henares i Madrid, on es conserva la seva obra com a compositor i, sobretot, com a recopilador de música. L’any 1709 compilava a la col·lecció Ramillete oloroso: suabes flores de mussica para organo obres escrites per ell mateix. Les batalles, un gènere molt en voga des de mitjan segle XVI i fins a principis del s. XVIII, descriuen una lluita hipotètica, partint d’una sèrie de clixés, com ara la imitació de trompetes, timbals, tocs de corneta, etc. La Batalla que sentirem aquest vespre és una obra que presenta aquests trets característics, propis del seu gènere, de manera molt estilitzada.

Al primer terç del segle XVIII, en ple rococó, la música per a clavicèmbal francesa viu una etapa d’esplendor. El Tambourin aparegué dins de la col·lecció d’obres per a clavecí Pieces de Clavecin, ara fa 300 anys, dos anys després que Rameau publiqués el seu tractat d’harmonia. Reprodueix una dansa de tipus popular on la veu superior —un flabiol, potser?— enfila una melodia que és acompanyada per un bordó —és a dir, una nota tinguda o repetida constantment— que imita el so del tamborí o d’una viola de roda.

La vinculació de Claude Balbastre amb Jean Philip Rameau va més enllà del fet que es formà, entre d’altres amb el germà de Jean Philippe, Claude: Rameau fou el seu padrí de noces. Conegut pel gran públic gràcies a les seves improvisacions, a Balbastre li tocà viure una època molt difícil en esclatar la Revolució, tot i que l’oportuna publicació de la Marche des Marseillois li va evitar sucumbir al terror i, fins i tot, esdevingué el salvador de molts orgues parisencs, en actuar com a pèrit per al govern. La Fuga que sentirem aquest vespre és, en realitat, un duet a dues veus, i fou escrit a l’època en la qual Balbastre exercí d’organista a la catedral de Dijon.

En el concert d’aquest vespre no hi falten obres dels dos compositors més representatius del barroc musical europeu, Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel. El primer està representat per una obra de joventut, composada presumiblement durant la seva estada com a organista a Arnstadt. El preludi i fuga en mi menor podem sentir és una obra formalment molt ben construïda. El preludi, després del passatge inicial a una veu amb alguns elements amb caràcter d’improvisació, cerca a través d’acords plens de tensió, l’expressivitat tonal. La fuga està construïda sobre un tema característic, amb notes repetides i pauses, d’una gran forca dramàtica. Per la seva banda, el Voluntary de Georg Friedrich Händel, format per dues parts a mode de preludi i fuga i que està extreta d’una recopilació pòstuma realitzada el darrer terç del segle XVIII, és una mostra de l’enorme èxit que tingué la música del compositor alemany a Anglaterra.

Arribats al segle XX, l’obra que clou el concert ens porta directament a la festivitat del Nadal, ja que està basada en un cant sorgit a alemanya a finals del s. XVI que parafraseja el primer vers del capítol desè d’Isaïes: “Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels.” La melodia, que s’estengué per l’àmbit catòlic, traspassant barreres confessionals, en publicar Michael Praetorius la seva harmonització l’any 1609, que ha arribat fins als nostres dies, divulgant-se, també, en la seva versió en llengua catalana.