Concert a l'església de Sant Miquel Arcàngel de Torroja del Priorat

De la mateixa manera que l’orgue de Torroja del Priorat és una combinació d’elements tècnics i estètics de la manera francesa i ibèrica de fer orgues, el programa d’aquest vespre ens mostra obres per a orgue dels segles XVII i XVIII sorgides de banda i banda dels Pirineus.

Poc s’imaginava els exèrcits francesos, milanesos i suïssos, que la batalla disputada a Marignan l’any 1515 esdevindria un dels topos més recurrents dins de la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica. Inspirant-se en aquesta batalla, el compositor Clément Janequin escriurà una chanson, on música i text reproduiran elements típics d’un conflicte armat a camp obert: tocs d’avís, trompetes, persecucions… D’aquesta peça musical en sortí tota una corrua de composicions vocals i instrumentals que, inspirant-se en l’obra de Janequin, reproduïen l’ambient bèl·lic. L’orgue, i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal, esdevingué l’instrument ideal per a reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, inspirant-se en la chanson de Janequin.

El títol gallarda denota, d’entrada, que una dansa s’amaga darrere de l’obra en qüestió. Tanmateix, Joan Baptista Cabanilles en les seves Gallardes no es limita a crear una dansa cortesana de petites dimensions: a través de la seva capacitat creativa a l’hora de concebre variacions sobre una estructura harmònica, l’autor aconsegueix obres de grans dimensions on la varietat, dins de la unitat, és la característica principal. De manera similar, a la Corrente italiana, partint de la línia del baix, Cabanilles construeix un entramat de variacions gairebé hipnòtic.

Quan hom s’acosta a la música francesa per a orgue resta sorprès, d’entrada, que en la majoria dels casos, els títols de les peces fan referència explícita a la registració, és a dir a la sonoritat que tindran. Certament, l’establiment d’uns cànons que combinen registració i forma musical al llarg del segle XVII esdevingué una característica fonamental de la música francesa per a orgue. De fet, Jacques Boyvin, en el prefaci del seu Premier Livre d’orgue manifestà: “un dels més bells plaers de l’orgue és saber casar bé els registres […]. Recentment, també hem descobert algunes combinacions que semblen molt boniques i que fins ara no s’havien utilitzat.” Les peces de Boyvin, malgrat el títol que les recull, no tenen un ús litúrgic clar, però donen una idea de l’estil compositiu que, com una mena de cànon o tradició es mantindrà a la Franca del segle XVIII. Així, el Plein Jeu és interpretat amb les mixtures de l’orgue, la Fugue amb la llengüeteria, el Duo amb nasards, i al Grand Dialogue hom combina els diferents plans sonors de l’orgue a través dels diferents teclats amb una registració basada en la llengüeteria i els nasards amb la corneta.

A diferència de la col·lecció de Boyvin, el recull de peces per a orgue de François Couperin sí que tenia un ús determinat dins del context de la litúrgia catòlica, en aquest cas pensada per a un convent. Les tres primeres peces: Plein Jeu, la Fugue sur la Trompette i el Récit de Chromorne formen part del Kyrie de la missa. El Duo sur les Tierces és un fragment que pertany al Gloria. Per a l’elevació, moment místic per excel·lència, Couperin planteja un Tierce en Taille: la melodia ornamentada i de gran inspiració que sona amb el registre solista de tercera és tocat per l’organista amb la mà esquerra a la tessitura de tenor, acompanyat pel pedal i la mà dreta. Finalment i malgrat alterar l’ordre en la missa, sentirem l’imponent i variat Offertoire sur les grands jeux, on compositor —i organista— juguen amb els diferents plans sonors de l’orgue.