Concert a l'església de Sant Vicenç d'Àger

El concert d’aquest vespre, en la seva combinació d’orgue i trompeta, ofereix un viatge a Anglaterra —pràcticament no ens bellugarem de Londres, la seva capital— amb alguna escapada a Alemanya. El viatge planteja un recorregut des de l’època dels grans oratoris de Georg Friedrich Händel fins als musicals del West End.

El terme anglès voluntary fa referència a composicions, generalment per a orgue, escrites en estil d’improvisació, i que formen part del repertori de la música litúrgica de l’Església anglicana. Són interpretades o bé durant l’ofertori, o bé abans i després del servei religiós. Tot i que no tenen unes característiques unitàries, durant els segles XVII i XVIII, els voluntaries podia tenir la forma d’un preludi, d’una tocata, d’una suite o fins i tot d’una sonata. La majoria dels voluntaries del segle XVII, tanmateix, presentaven una primera secció introductòria lenta i una segona secció més viva o concertant. Aquest és l’esquema que seguirà John Stanley, compositor anglès del s. XVIII, les composicions del qual estigueren molt en voga a Londres i el mateix Georg Friedrich Händel —que, tot i haver nascut a Saxònia, residí en aquesta ciutat des dels 28 anys— les sentí a la Tempel Church, on Stanley era l’organista.

Händel, qui va conquerir el públic londinenc amb els seus oratoris, oferia al públic durant els entreactes les seves capacitats com a organista. El concert que sentirem aquest vespre s’estrenà el 26 de març de 1735. El Larguetto inicial té un caràcter introductori és seguit per l’Allegro, un moviment viu, on l’intèrpret llueix les seves capacitats tècniques i d’ornamentació. A la Siciliana, en la tonalitat de re menor, i que presenta un moviment de dansa lenta li respon el Presto final, que és, de fet, una altra dansa, en aquest cas una giga alegre i virtuosa. Si fem de Johann Mattheson, teòric del segle XVIII, una suite és conjunt de «peces instrumentals que comprenen, en primer lloc, una obertura, una simfonia o una entrada, i posteriorment, a discreció del compositor, tota una sèrie de peces de tota mena, com són: allemandes, courantes, etc.» La Suite de Händel que sentim aquest vespre, escrita originalment per a conjunt de corda i trompeta solista en la brillant tonalitat de re major, segueix fil per randa aquesta descripció.

El preludi de coral sobre el coral “Desperteu-vos, la veu ens crida” és una transcripció per a orgue que el mateix Johann Sebastian Bach féu per a orgue d’un moviment de la cantata homònima «Wachet auf, ruft uns die Stimme» BWV 140, escrit originalment per a corda i tenor solista. El compositor posa música a la segona estrofa d’aquest coral, dedicat a la vinguda de Crist, l’espòs, el text de la qual diu: «Sió sent cantar als sentinelles; el seu cor salta d’alegria, es desperta i s’aixeca de pressa. El seu espòs ve esplèndid del cel, fort amb la gràcia, poderós amb la veritat; la seva llum brilla, la seva estrella s’eleva. […].»

Si el text del coral que hem sentit és una metàfora nupcial, la següent obra fou molt coneguda gràcies al fet que fou interpretada en casaments aristocràtics a finals dels segle passat. El Trumpet Voluntary, escrit pel qui fou organista de la londinenca catedral de Saint Paul, Jeremiah Clarke —on tingué lloc, per cert, el famós casament, televisat a tot el món— és coneguda sota el títol de Marxa del Príncep de Dinamarca. El príncep en qüestió seria el príncep Jordi de Dinamarca, espòs de la reina Anna de Gran Bretanya.

Jonathan Battishill fou, sens dubte, un bon coneixedor de la música de Georg Friedrich Händel, de qui publicà transcripcions per a tecla d’oratoris. La seva ària en re major, n’és un exemple. A més d’exercir d’organista a diferents esglésies londinenques, Battishill fou clavecinista al teatre Covent Garden.

El mont Parnàs era l’indret on vivien Apol·lo i les nou Muses, segons la tradició mitològica. Per aquest motiu al segle XVIII el nom d’aquesta muntanya grega quedà lligat amb aquestes figures femenines. Johann Caspar Ferdinand Fischer dedicà l’any 1700 les seves nou suites per a tecla a cada una de les personificacions de les Arts i el Coneixement. La suite dedicada a Urània, la musa de l’astrologia i l’astronomia, es tanca amb una magnífica passacaglia, que sentirem aquest vespre. Es tracta d’una dansa basada en un baix obstinat que, en repetir-se constantment recorda a la forma circular, esfèrica, molt apropiada per evocar als astres i els seus moviments tot dansant al cel.

La música d’Andrew Lloyd Weber no necessita massa presentació, degut, sobretot a la seva enorme popularitat a través de llur presència gairebé ininterrompuda al llarg de dècades als escenaris de tot el món. Un dels seus musicals més famosos, El fantasma de l’òpera, estrenat a finals dels anys vuitanta, ha superat tots els rècords de representació i ha esdevingut tot un símbol del gènere.