Concert a la basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries

El monumental orgue de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries és, des del punt de vista constructiu i estètic, una síntesi magistral de l’orgueneria ibèrica i gal·la. De la mateixa manera, el programa d’aquest vespre presenta obres sorgides a banda i banda dels Pirineus, tot posant de manifest la gran versatilitat d’aquest instrument únic.

Són els estrictes cànons imposats als compositors —fruit de la tradició o de la voluntat de les autoritats eclesiàstiques— a l’hora d’escriure música per a orgue un impediment a la creativitat o bé un esperó a la imaginació? En sentir les obres per a orgue de François Couperin o Louis-Nicolas Clérambault ens decantem, sens dubte, per la segona opció. Malgrat sorgir en un context fortament marcat per unes normes compositives que afectaven la forma i, sobretot a la registració —és a dir al tipus de sonoritat— les peces que el compositor francès destinà a la celebració de la missa són una mostra de la seva creativitat. En qualsevol cas, l’orgue de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries permet sentir amb tota la seva pompositat i grandeur les sonoritats pròpies de l’orgue clàssic francès, com ara les diferents combinacions amb jocs de llengüeta.

L’any 1708, quan Johann Sebastian Bach va començar a treballar com a organista a la cort del duc Wilhelm Ernst de Weimar, va ensopegar amb un jove aristòcrata i amb cert de talent musical, Johann Ernst, nebot del duc. En un moment en el qual la passió per la música italiana era molt gran el mateix Johann Ernst va adquirir concerts per a corda d’Antonio Vivaldi i de Benedetto Marcello. El concert en re menor BWV 974 és, per tant, una transcripció per a tecla de la composició homònima de Marcello. Cal remarcar la fidelitat amb la qual Bach transcriu el concert per a oboè, mantenint amb meticulositat els girs melòdics d’aquest instrument.

Després de la Venècia barroca, contemplada des del prisma germànic, ara viatjarem cap a un món d’objectes que combinen la màgia i el misteri, amb la tecnologia. A la Viena de les acaballes del Segle de les Llums, on Mozart ja estava ocupat amb la composició de la Flauta Màgica, durant l’hivern de 1790-91, sorgí l’Andante per a petit rellotge mecànic per gabinet de curiositats de Monsieur Müller. La delicadesa d’aquest Andante, ens evoca inexorablement a Papageno i els altres personatges de la més famosa òpera de Mozart.

Datada al voltant de 1778, durant el període en el qual José Lidon exercí d’organista a la Capella Reial sota el regnat de Carles IV, la fuga sobre l’Ave Maris Stella forma part d’una col·lecció de sis fugues sobre himnes litúrgics, avui conservades en forma manuscrita a la Biblioteca Nacional de Madrid. La fuga de Lidón, precedida d’un breu preludi amb un caràcter dramàtic, es va construint a través de diferents seccions, sorgides a partir de les notes inicials de cada una de les frases d’aquest himne marià. Molt respectat com a compositor, Lidón serà, de fet, esmentat per Hilarion Eslava en els seus tractats de composició.

Més enllà del seu indubtable talent compositiu, Hilarión Eslava jugà un paper decisiu a l’hora de recuperar el passat musical de la Península Ibèrica, ja que fou un pioner a l’Espanya del segle XIX de la investigació d’arxius catedralicis així com de la divulgació de la música dels segles anteriors a través de publicacions com ara la Lira sacro-hispana o el Museo orgánico espanyol, que inclou un tractat de composició basant-se en els clàssics, però que també inclou composicions originals d’ell per a orgue, com ara la Fantasia religiosa que tanca el concert d’aquest vespre i que Eslava va compondre «llevado del deseo de influir por cuantos medios estén á mi alcanzo en el progreso del genero orgánico» i amb l’objectiu de «proponer á los organistas ciertas composiciones fantástico-religioses en una forma que pueda ayudar á su imaginación, y abrir ancho campo á su fantasía, para producir, obras de novedad y belleza.»