Concert a l'església de la Mare de Déu de la Jonquera de La Pobla de Cérvoles

La celebració dels vint-i-cinc anys de la recuperació de l’orgue barroc de la Pobla de Cérvoles és una bona ocasió per homenatjar a les persones que van fer possible la construcció de l’orgue al segle XVIII i la seva restauració als nostres dies. Tampoc s’ha d’oblidar aquells que l’han omplert de contingut i de vida, ja sigui a través dels concerts que s’han ofert regularment en aquest magnífic instrument, de l’enregistrament discogràfic, com dels diferents cursos que han permès a un bon grapat d’organistes fruir d’una formació impagable, gràcies a la qualitat dels docents i a les possibilitats que ofereix l’orgue de la Pobla, tot un mestre per a l’alumne.

El concert d’aquest vespre ens porta, en primer lloc, a Itàlia, on a cavall dels segles XV i XVI es produeix una autèntica revolució gràcies a l’aplicació de la impremta a la música. El venecià Ottaviano Petrucci, qui obtingué el privilegi d’imprimir música, fou un dels més destacats protagonistes d’aquest fenomen. D’entre les moltes publicacions amb música per a llaüt —impreses en forma de tabulatura— la quarta publicada per Petrucci conté obres de Joan Ambrosio Dalza, compositor del qual, malauradament, no en sabem pràcticament res. Dalza presenta en aquesta col·lecció la particularitat d’enllacar tres danses seguides, la pavana, el saltarello i la piva.

L’enorme producció de música impresa al llarg del segle XVI es reduirà en iniciar-se el nou segle. Tanmateix, durant les primeres dècades del segle XVII es publicaran importantíssims volums amb música per a orgue a tot Europa. A la península Ibèrica s’imprimia, l’any 1626 una de les col·leccions de música per a orgue més fascinants —i, fins a cert punt, enigmàtiques— La facultad orgànica, que conté obres del compositor sevillà Francisco Correa. L’obra, on es combinen un marcat caràcter pedagògic amb cert to reivindicatiu, amb algunes pinzellades sarcàstiques, culmina, d’alguna manera, l’art organístic iniciat a Castella per Antonio de Cabezón. De tots els modes que s’empraven a l’època —Correa en farà servir dotze— el compositor sevillà té una especial debilitat pel quart to, una tonalitat amb uns girs melòdics i harmònics molt característics que li permeten expressar, de manera gairebé simultània, una paleta d’afectes molt variats i contrastats, reflex de la multiplicitat de facetes de la personalitat humana. A més, Correa, coneixedor de l’orgue amb profunditat, explota les possibilitats tímbriques d’aquest instrument, bo i creant composicions que hom podria qualificar d’agosarades, fins a cert punt, com ara el Discurso de dos baixons que sentirem aquest vespre.

Nascut a Bologna, Banchieri vestí, amb dinou anys, l’hàbit benedictí al monestir benedictí de San Michele in Bosco. A més de reconegut organista i amb un prolífic catàleg de música vocal, de la qual la profana és possiblement la més coneguda als nostres dies —amb les seves comèdies-madrigal, a voltes un xic esbojarrades— Banchieri fou un destacat teòric de la música i els seus escrits són un testimoni excepcional de la praxi musical de la seva època, ple de pragmatisme i allunyat tant del conservadorisme com de l’especulació pròpia d’altres teòrics contemporanis. El 1596 publicava a Venècia el seu recull Canzoni alla francese a quattro voci per sonare. La canzona que sentirem aquest vespre, a més de presentar el característic motiu inicial amb notes repetides, imitat posteriorment per les altres veus, ens sorprèn amb el seu ús de l’alternança, a manera d’eco entre el forte i el piano.

A Jan Pierszoon Sweelinck se li atribuí el sobrenom de l’«Orfeu d’Amsterdam». A què era deguda aquesta fama de músic prodigiós? L’any 1578, Amsterdam va adoptar el calvinisme, i aquest fet li va canviar la vida, ja que feia un any que era organista de la Oude Kerk. Com que el calvinisme no permetia l’ús de l’orgue durant els serveis religiosos, tot apuntava que es quedaria sense feina. Però gràcies a les autoritats municipals, es van salvar els orgues i els organistes van passar a ser empleats de la ciutat. Sweelinck, així, va continuar tocant, però només abans i després dels cultes, i també en concerts públics. La seva fama va créixer tant que molts organistes del nord d’Alemanya van venir a aprendre amb ell, fet pel qual se’l coneix com el pare de la música germànica per a orgue. La seva fantasia cromàtica, una obra que hom podria qualificar de monumental, explora a través del tema inicial inconfusible pels seus passos de semitò, els límits de la modalitat, tot jugant amb la multiplicitat de figuracions ornamentals que embolcallen el tema cromàtic que dóna nom a la fantasia.

Conservada a la Biblioteca de Catalunya, l’obra de Gabriel Menalt, músic nascut a Martorell i organista de Santa Maria del Mar, és un exemple de l’evolució d’aquest gènere musical, el tiento, una forma musical que al llarg del segle XVII evolucionarà des d’un caràcter estrictament imitatiu, cap a fórmules on les seqüències harmòniques i la figuració plenament barroca troben els seus canals d’expressió. En els tientos de falses, una forma musical molt cultivada al llarg dels segles XVII i XVIII, els compositors cercaven, de manera audaç i atrevida, l’expressivitat i l’equilibri entre la tensió creada per les dissonàncies i la distensió motivada per les consonàncies.

Joan Baptista Cabanilles és el representant més important de l’escola llevantina per a orgue i condueix la música per a aquest instrument del s. XVII al XVIII. La Corrente italiana és una obra basada en el principi de la variació, és a dir, de la varietat dins de la unitat. La unitat és presentada per una estructura harmònica —la melodia del baix— i la varietat a través de la capacitat de Cabanilles de crear tot un món de figures i girs melòdics diferents a partir d’aquests elements repetitius, arribant a esdevenir hipnòtic.

Poc s’imaginava els exèrcits francesos, milanesos i suïssos, que la batalla disputada a Marignan l’any 1515 esdevindria un dels topos més recurrents dins de la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica. Inspirant-se en aquesta batalla, el compositor Clément Janequin escriurà una chanson, on música i text reproduiran elements típics d’un conflicte armat a camp obert: tocs d’avís, trompetes, persecucions… D’aquesta peca musical en sortí tota una corrua de composicions vocals i instrumentals que, inspirant-se en l’obra de Janequin, reproduïen l’ambient bèl·lic. L’orgue, i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal, esdevingué l’instrument ideal per a reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, inspirant-se en la chanson de Janequin.