Concert a l'església de Sant Jaume d'Ulldemolins

El concert d’aquest vespre ens ofereix la possibilitat de viatjar musicalment a través de dues grans penínsules amb fortes vinculacions polítiques i culturals al llarg de la història. Ens referim a la península la ibèrica i la italiana.

Malgrat tenir trets que marquen una personalitat pròpia —fruit de l’estret vincle geogràfic i dinàstic— la música per a orgue al Regne de Portugal al llarg dels segles XVI al XVIII presenta molts paral·lelismes amb la praxi musical a Castella o a la Corona d’Aragó. La difusió d’obres impreses o manuscrites a banda i banda de la frontera en són una mostra. Aquest vespre tindrem l’oportunitat de sentir dues mostres de música portuguesa per a tecla, escrites en dos moments històrics molt diferents.

António Carreira fou actiu a la cort reial de Lisboa, primer com a noi cantor i després com a mestre de capella. Malauradament, només ens ha arribat una petita part de l’extens corpus de música per a tecla que va compondre, comparat, a voltes, amb l’obra d’Antonio de Cabezón. D’aquest repertori, format per fantasies i tientos, és la Canção segurament l’obra més coneguda i interpretada per organistes i clavecinistes d’arreu. No és casual. L’obra, conservada en forma manuscrita a la ciutat de Coïmbra i formalment molt ben construïda i equilibrada, és d’una gran bellesa fruit de la magistral combinació entre la música vocal i la instrumental. Per la seva banda, Carlos Seixas exercí d’organista a la catedral de Coïmbra primer i com a professor de tecla a la cort de Lisboa després, entre altres càrrecs. La seva música —conservada en forma manuscrita a través de còpies— està clarament influenciada per l’estil italià, i que podem sentir, per exemple, en les obres de Domenico Scarlatti.

El programa del concert ens porta cap a l’Aragó i la seva escola d’organistes, encapçalada entre d’altres, per Sebastian Aguilera, qui portaria la música de Cabezón a nous paratges sonors, a causa de l’evolució de l’instrument i a les noves modes. Una obra —un tiento de falses— d’Aguilera serví d’inspiració a l’organista d’origen navarrès Andrés de Sola. Aquest organista de la Seo de Saragossa, porta el tiento de falses, una forma musical molt cultivada al llarg dels segles XVII i XVIII, on els compositors cercaven, de manera audaç i atrevida, l’expressivitat i l’equilibri entre la tensió creada per les dissonàncies i la distensió motivada per les consonàncies, a un nou nivell, bo i adaptant-se —com Aguilera al seu temps— a les noves modes.

Joan Baptista Cabanilles, el representant més important de l’escola llevantina per a orgue i que condueix la música per a aquest instrument del s. XVII al XVIII, va deixar un enorme corpus de música per a orgue. Organista de la catedral de València, el seu tiento de setè to és una obra monumental, de grans proporcions i tècnicament molt exigent. El seu característic tema inicial, que tanca l’obra en la seva darrera secció, i la riquesa en motius i les seccions diferenciades, fan que sigui una obra molt brillant. Curiosament, al manuscrit M 450 de la Biblioteca de Catalunya, a través del qual ens ha arribat l’obra del compositor de Moià i actiu a Madrid, Josep Elies, que sentirem aquest vespre, s’hi conserven també obres de Cabanilles, referent musical per a Elies, i també d’Aguilera.

De la catedral de València ens traslladem a Roma on Domenico Zipoli publicà el 1716 la seva Toccata per a l’Elevació, dins del recull Sonate d’Intavolatura per Organo e Cimbalo. Zipoli exercí d’organista, entre d’altres, a l’església mare dels Jesuïtes de Roma, el Gesù. Fou allà on nasqué la seva vocació missionera? En qualsevol cas, Zipoli partí cap al Nou Món, fet que li permeté, a més de completar la seva formació com a jesuïta, exportar el seu art entre la població local.

Aquest vespre, tanmateix, tindrem l’oportunitat de retornar musicalment al Principat, a Montserrat, mostrant d’alguna manera l’estreta vinculació de Catalunya —especialment de membres de la clerecia— amb la Ciutat Eterna, tal com materialitza l’intèrpret d’aquest vespre. Més enllà de l’enorme pes pel que fa a la música vocal al llarg dels segles, el cenobi benedictí ha estat un centre notable de producció per a música de tecla. Els tres compositors interpretats avui, tots ells monjos benedictins de Montserrat, reflecteixen l’evolució estilística del llenguatge per a tecla dins d’aquesta escola montserratina: Miquel López, Anselm Viola i Narcís Casanoves.

El concert es tancarà amb la interpretació d’una batalla. Poc s’imaginava els exèrcits francesos, milanesos i suïssos, que la batalla disputada a Marignan l’any 1515 esdevindria un dels topos més recurrents dins de la música per a orgue, especialment a la península Ibèrica. Inspirant-se en aquesta batalla, el compositor Clément Janequin escriurà una chanson, on música i text reproduiran elements típics d’un conflicte armat a camp obert: tocs d’avís, trompetes, persecucions… D’aquesta peca musical en sortí tota una corrua de composicions vocals i instrumentals que, inspirant-se en l’obra de Janequin, reproduïen l’ambient bèl·lic. L’orgue, i especialment els instruments castellans i portuguesos que adoptaren la llengüeteria horitzontal, esdevingué l’instrument ideal per a reproduir aquest món sonor de manera expressiva i descriptiva, inspirant-se en la chanson de Janequin.