Concert a la basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa

El programa d’aquest vespre a la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa està integrat exclusivament per composicions dedicades a la figura de Maria. El concert s’obre amb la fuga que Johann Sebastian Bach basà sobre les notes inicials del cant del magnificat en la seva versió del novè to —també conegut com a tonus peregrinus— i que sentirem a la veu del pedal en cloure la fuga. El càntic, procedent de l’evangeli de Lluc i que s’empra habitualment a les Vespres, era habitualment cantat en llengua alemanya, en la traducció de Martí Luter.

Josep Muset, format a l’Escolania de Montserrat, a Vic i a Barcelona coma deixeble de Lluís Romeu i Vicenç M. de Gibert, exercí d’organista i mestre de capella a Sabadell, un cop ordenat sacerdot, abans de traslladar-se a París, on, a més d’estudiar a la Schola Cantorum col·laborà amb Louis Vierne, organista de Notre-Dame. En tornar a Catalunya, exercí el càrrec d’organista de la seu barcelonina i professor d’orgue fins a la seva fugida el 1936, que el portà fins als Estats Units i Austràlia, abans de tornar al Principat a finals dels anys quaranta. La seva obra Litany for Organ, escrita durant un llarg període de temps, s’inspira en les Lletanies Lauretanes, les lloances suplicatòries a la Mare de Déu que, més enllà del seu valor devocional, han estat secularment una font d’inspiració per a artistes plàstics.

Escrita el 1944, Le salut à la Vierge Marie combina els motius gregorians de l’Ave Maria, és a dir la salutació de l’arcàngel sant Gabriel a Maria recollida per l’evangeli de Lluc i de l’himne de vespres Ave maris Stella. L’obra fou composta per Léonce de Saint-Martin, personatge controvertit —si més no, a causa de la irregularitat del seu nomenament sense concurs com a organista titular de Notre-Dame de París en morir sobtadament Louis Vierne l’any 1937, fet que motivà la seva defenestració en la vida musical de postguerra.

Segurament, dins del repertori francès per a orgue, una de les peces més interpretades és la Prière a Notre Dame, fruit del talent compositiu de Léon Boëllmann, qui l’inclogué a la seca famosa Suite Gothique. L’obra, d’un caràcter meditatiu i fortament evocador, fou escrita als voltants del 1895 i només dos anys abans de la prematura mort del compositor a 35 anys.

Compost l’estiu del 1911 i publicat un any més tard, l’ofertori, obra plena de contrastos del compositor belga Joseph Jongen, està elaborat a partir de l’antífona mariana homònima, pròpia del cicle d’Advent i Nadal. Després d’una secció inicial caracteritzada per grans acords i canvis agosarats de tonalitat conduïts a través d’un diminuendo constant a la següent secció, una petita fuga —disciplina de la qual Jongen en fou professor a Brussel·les— derivada momentàniament en una meditació, l’obra culmina a través d’un gran crescendo fins al final, on el tema apareix de nou al pedal.

Malgrat que la música de Karg-Elert, qualificada de colorista i influenciada per estètiques contemporànies com Debussy, va formar un pont entre el Romanticisme tardà i les noves tendències amb obres impressionistes i expressionistes, patí un cert rebuig ja en el seu moment per no formar part de l’Orgelbewegung, un moviment estètic que reivindicava la música antiga i l’orgue d’estètica neobarroca. La seva música i la seva ingent tasca com a pedagog de l’harmònium no van ser redescobertes pel públic fins als anys setanta. Publicada a Londres l’any 1923 dins de la col·lecció d’obres sobre temes gregorians sota el suggerent títol de Cathedral Windows, l’obra de Karg-Elert es basa melodia de la seqüència de la festivitat de l’Anunciació, que se celebra el 25 de març.

Charles-Marie Widor és una de les personalitats més destacades del panorama organístic francès. Engrescat a formar-se com a organista per Aristide Cavaillé-Coll, qui va impulsar la seva carrera, Widor es guanyà aviat una merescuda fama de virtuós intèrpret d’orgue, que el portaria, a partir de 1870 a ocupar una de les places més prestigioses de tot Franca, la d’organista a l’església de Saint-Sulpice —hom explica que Widor rebia durant les misses personalitats musicals el món en un petit saló situat darrere de l’orgue. A partir de 1890 i gràcies al seu càrrec de professor d’orgue al Conservatori de París crea una autèntica escola d’organistes al país gal que, entre altres aspectes, destaca per la recuperació de la música de Johann Sebastian Bach —tasca que realitzà juntament amb el prestigiós Albert Schweitzer. Trenta anys després d’haver escrit la seva segona simfonia per a orgue, Widor decidí substituir l’Scherzo original per un moviment d’estètica tardana i d’influència modal —allunyat del perfum romàntic present a tota la simfonia— basat en la melodia de la Salve.

Professor d’orgue a Nàpols, Venècia Bolonya i Roma, Bossi formà part de la generació d’organistes italians que lluitaren per una renovació de la música d’orgue – i l’orgueneria – al seu país, esforç que cal emmarcar dins del moviment que culminaria el 1903. Les seves obres per a orgue, que contribuïren a l’abandó de la influència operística, bo i redescobrint la música de Johann Sebastian Bach i les escoles modernes procedents de franca i Alemanya i malgrat acostar-se a l’impressionisme, foren titllades posteriorment d’academicista, caient en un oblit injust. L’Ave Maria interpretat aquest vespre és una obra d’extrema delicadesa.

A partir de la senzilla melodia, amb un caràcter fortament popular de l’anomenat Ave Maria de Fàtima, popular del santuari portuguès, el compositor i organista Alessandro Esposito, que exercí el càrrec d’organista a la catedral de Florència, construeix un cicle de variacions per a orgue d’una gran riquesa sonora. Al llarg de les variacions hom hi pot apreciar les diferents sonoritats tímbriques que ofereix l’orgue i el compositor condueix el tema a través d’harmonies interessants que ofereixen tota una paleta expressiva, des de la meditació o el caràcter juganer, la pastoral o el gran crescendo final.