Concert l'església de Santa Coloma de Farners de Santa Coloma de Farners

Les dues peces que obren el concert d’aquest vespre estan dedicades a la litúrgia: es tracta de dos ofertoris, compostos per l’organista, recopilador i pedagog francès Michel Corrette, actiu al París de finals del segle XVIII. Els dos ofertoris, destinats a les festivitats de Sant Benet de Núrsia i Sant Domènec de Guzmán, són una mostra de l’adopció per part de Corrette —un músic que gaudí d’un prestigi i èxit econòmic envejables— dels gustos italians a l’hora de produir música per a orgue, tot allunyant-se dels models idiomàtics establerts al país gal des de feia més d’un segle.

Home d’una vida agitada —passà entre reixes una part de la seva vida— tot i mantenir relacions més o menys tenses amb el clergat, Ferdinando Provesi exercí d’organista i mestre de capella en diferents indrets de la Itàlia del primer terç del segle XIX. D’entre els diferents llocs on treballà, destaca Busetto, on a partir de 1823 esdevingué mentor d’un dels més grans compositors d’òpera de tots els temps: Giuseppe Verdi. De fet, la música per a orgue de Provesi està fortament influenciada per aquest gènere musical, que entrà a les esglésies italianes i que, fins i tot, influencià la construcció d’orgues. La voce umana, registre que el compositor demana per a la seva obra, és molt característic de l’àmbit italià, en el qual una filera de tubs lleugerament desafinada produeix una agradable ondulació del so.

Segurament, dins del repertori francès per a orgue, una de les peces més interpretades és la Prière a Notre Dame, d’un caràcter meditatiu i fortament evocador, és fruit del talent compositiu de Léon Boëllmann, qui l’inclogué en la seva famosa Suite Gothique, que s’obre amb l’imponent Introduction-Choral. L’obra fou escrita als voltants del 1895 i només dos anys abans de la prematura mort del compositor a trenta-cinc anys.

Eduardo Torres, nascut a l’Albaida i format a València entre d’altres amb Salvador Giner i amb el pare Joan B. Guzmán, pertany a la generació de compositors i músics que foren marcats per la proclamació, l’any 1903 del Motu Proprio sobre música sacra i s’esforçaren —amb menor o major èxit— en «purificar» la música religiosa i alliberar-la de tota influència mundana —és a dir, de l’òpera italiana. Exercint a partir de 1910 de mestre de capella de la catedral de Sevilla, fou amic i admirador de Manuel de Falla, i tingué l’oportunitat de viure, en primera persona, l’eclosió musical de l’anomenada Edat de la Plata i els seus referents musicals, tal com ho manifestava un company de professió, el jesuïta basc Nemesio Otaño, provenien de la França impressionista. El mateix Otaño definia l’estil de Torres com «siempre conciso. Su estilo es transparente, su armonía sentidísima y sus cantos llegan al corazón. Una discreta y suave modernidad define el ambiente, siempre puro, aromático, acariciador como un jardín valenciano, como un rincón sevillano evocador. […] Las obras orgánicas de Torres son la flor más exquisita del moderno renacimiento religioso de la música española.»

Aquest esperit de renovació musical i litúrgica fou també viscut de primera mà per Josep Maria Padró, compositor penedesenc —de Sant Cugat Sesgarrigues— que, havent sigut alumne igualment del pare Guzmán a Montserrat, entre d’altres, exercirà d’organista a la Catedral de Girona entre 1906 i 1936 i de la Catedral de Barcelona entre 1947 i 1959.

Si Padró i Torres vetllaren per una actualització de la música per a orgue als llenguatges més moderns de la seva època, l’obra de Valentí Miserachs, fill del seu temps i compositor extremadament prolífic i difós arreu del món, és la més adient per tal de commemorar els cent cinquanta anys del naixement del sacerdot i músic vigatà Mn. Lluís Romeu i Corominas, autèntic apòstol de la música sagrada, tal com encertadament se’l defineix als actes de l’Any Romeu i que vetllà per una renovació amb un accent marcadament català de la música d’església a casa nostra.

També el basc Jesús Guridi visqué de primera mà l’esperit de renovació de la música sacra en traslladar-se a París l’any 1904 i iniciar els estudis a la cèlebre Schola Cantorum on fou alumne, entre d’altres, de V. D’Indy, i on al llarg de dos anys fruí de la intensa vida organística parisenca de principis de segle, que completa amb la formació a Bèlgica i Alemanya. De retorn a Espanya, exercí d’organista al País Basc i, després de la Guerra Civil com a professor i director del Conservatori Superior de Música de Madrid. Fou durant aquest període que sorgí l’obra que clou el concert d’aquest vespre: un cicle de nou variacions i una coda basades en un tema del folklore basc i que Guridi compongué el 1948. L’obra, d’una gran riquesa formal, tracta la senzilla —i melancòlica— melodia de diferents maneres, des de meditacions a scherzos, evocant, fins i tot, un dels instruments més tradicionals d’Euskadi: el txistu.