Concert a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès

D’entrada ja pot sorprendre la nomenclatura emprada per Johann Sebastian Bach per a l’obra en sol major amb el número de catàleg 572: Pièce. Fent cas de la definició facilitada per tractats de l’època, una pièce és una obra musical que reflecteix la varietat dins de la unitat, és a dir, les parts constitueixen el tot. Certament, l’oient percep la clara divisió en tres parts —molt contrastades entre si. A la primera secció, en la qual el compositor explora a través de la virtuositat la possibilitat de generar una percepció de polifonia —moltes veus— únicament i exclusiva a través d’una sola veu, talment com si es tractés d’una obra per a un instrument melòdic, li segueix una secció central on la polifonia es realitza a través d’una construcció monumental —aquesta vegada a cinc veus— plena de tensions i distensions i que culmina amb una pausa general de totes les veus després d’un acord ple de dramatisme. L’obra fineix amb la darrera secció en la qual s’inicia amb un descens cromàtic del pedal que «s’enfonsa» fins a assolir la repetició continua d’una sola nota —un re— sobre la qual Bach teixeix amb notes molt ràpides un entramat d’arpegis continu. L’escala final majestuosa ens conduirà, finalment, a la cadència final.

Reivindicar el que és propi és quelcom natural i legítim. La presència d’una obra del compositor vilafranquí Josep Soler en un concert d’orgue és, gairebé una necessitat. La seva dedicació a l’orgue es fa patent en l’extens corpus de música que dedicà a aquest instrument inspirant-se —tal com ell mateix reconeixia— en el monumental orgue de la Basílica de Santa Maria.

Malgrat haver nascut a partir d’un projecte editorial i reunir composicions diverses per a orgue, escrites en diferents moments, les sis sonates per a orgue op. 65 de Felix Mendelssohn constitueixen un corpus que sorprèn per la seva unitat conceptual, malgrat ser, en realitat, fruit d’una mena de patchwork musical. Avui dia formen part del repertori habitual de qualsevol organista fruit de la seva enorme difusió i acceptació per part del públic. La segona sonata presenta una dialèctica de dualitat a diferents nivells. D’entrada està escrita en les tonalitats de do major i do menor i la seva estructura de quatre moviments es pot reduir a dos grans blocs. Aquesta dualitat entre tonalitats, colors i caràcter ha fet pensar a algun autor en el tòpic del per aspera ad astra. La sonata s’obre amb el Grave en tonalitat menor de caràcter solemne i fins a cert punt dramàtic, seguit d’un adagio líric i melancòlic, en el qual una veu solista entona un cant ple de tristesa, acompanyada pel moviment ininterromput de semicorxeres. El tercer moviment, marcant el canvi de paradigma, té el caràcter d’una marxa triomfal que, segons indicació del mateix compositor, fineix en l’atac del quart moviment, una fuga que tanca la sonata de manera magistral, solemne i positiva.

La música de Paul Hindemith és sovint difícil d’encaixar dins de categories estètiques: desconcerta per la seva familiaritat propera i per la capacitat de sorprendre a l’intèrpret i al públic d’avui dia. Les seves obres no es corresponien als paràmetres establerts pel règim nacionalsocialista, de manera que, tot just un any després de publicar les dues primeres sonates per a orgue l’any 1937 Paul Hindemith, que no fou pas organista —ell mateix ho reconeix al prefaci de la primera sonata per a orgue— emigrà als EUA. Per què, doncs, sonates per a orgue? L’afany de Hindemith en aquells convulsos i alhora creatius anys trenta fou el d’escriure sonates —bo i rescatant d’alguna manera aquesta forma musical —per a tots els instruments musicals. L’orgue no fou una excepció. Ja a l’exili, Hindemith utilitza com a eix musical per a la seva tercera sonata per a orgue – dedicada a la seva esposa - cançons populars de temàtica amorosa i de comiat: «Oh Déu, a qui lamentaré/ el meu secret sofriment?/ La meva aflicció s’allunya de mi/ porta dolor al meu cor.»

El traspàs de César Franck fou anunciat al públic català, el novembre de 1890, a través d’un obituari, certament elogiós, escrit per l’artista i crític modernista Miquel Utrillo, corresponsal a París de la Vanguardia i culminava amb la següent frase: «las góticas bóvedas de la iglesia, […] los serenos acordes producidos por Franck, llenaban el espíritu haciendo olvidar las pequeñeces de la tierra, para creerse los oyentes en el cielo, que imploraban de rodillas y doblando su demacrada cerviz, los miserables fieles que solo pueden orar al clarear el día.» Franck dedicà el primer dels seus tres corals per a orgue a l’organista i compositor Eugène Gigout. L’obra, d’una gran monumentalitat és una de les expressions més rotundes del llenguatge organístic de Franck, ple de lirisme i riquesa harmònica, i explorant les possibilitats tímbriques de l’instrument, bo i culminant amb una gran solemnitat, sense caure, això si en la vana grandiloqüència, tal com ens recorda l’organista català Vicent Maria de Gibert: «Contemplem-lo, el bon Franck, i revestim-nos d’humilitat per imitar-lo. Quants pensaments, quants actes buits i pretensiosos, per no dir més, eliminaríem així de la nostra existència! Perquè fou un home de bona voluntat, al pare Franck la pau de l’esperit li fou donada i per escreix li fou concedit de realitzar amb perfecció creixent la seva obra artística. Tractem sincerament d’aproximar-nos a son nivell moral i també beurem una gran pau de l’esperit, i, amb tota seguretat, ens serà donat, si no volar pels cims sublims, privilegi reservat als grans genis de l’art, sí certament un grau major d’eficàcia en la nostra gestió artística, per bé i profit propi i dels nostres germans.»