Concert a la catedral de Santa Maria de Girona

El concert d’aquest vespre clou, de manera ben especial, el 44è Cicle els Orgues de Catalunya, organitzat per l’Associació Catalana de l’Orgue. L’instrument excepcional, el marc incomparable i la presència d’un cor de prestigi acompanyat per un jove organista de grans capacitats interpretant una adaptació per a cor i orgue de l’obra religiosa més important de Gabriel Fauré converteixen aquesta cloenda en un acte ben singular. Ens unim, doncs, a la commemoració del centenari del traspàs del compositor Gabriel Fauré.

Rèquiem en re menor op. 48

Si la mort del pare o de la seva mare foren, probablement, el fet inicial que motivà la composició d’una missa de difunts, la seva convicció i l’experiència de molts anys com a músic d’església —des de feia deu com a mestre de capella a la Madeleine de París— el portaren intentar «instintivament allunyar-me del que és convencional: fa tant de temps que acompanyo funerals a l’orgue! N’estava tip. Volia fer una altra cosa», tal com manifestà l’any 1902. I cercà una nova manera de posar música a la missa de difunts i tal com reconeixia el mateix compositor, el seu Rèquiem «no expressa l’esglai de la mort. Hom l’ha anomenat cançó de bressol de la mort. Tanmateix, és així com jo sento la mort: com un alliberament feliç, una aspiració a la felicitat del més enllà, en lloc d’un trànsit dolorós.» En aquest sentit, Camille Benoit manifestà que en el Requiem, Fauré expressà que la «mort en vida. La vida en la mort. Els dos termes es mantenen units i es complementen. Les dues idees s’oposen, només per a reconciliar-se. Bressols, tombes: no són dos aspectes de la mateixa cosa? A l’amargor inseparable de la nostra condició terrenal, la mà d’una mare ha barrejat una mica de dolçor. D’aquestes flors d’absenta, els poetes han extret el nèctar ocult i compost la seva mel.»

Coneixedor, com a músic d’església format a l’Escola Niedermeyer, d’uns textos litúrgics que, si més no en part, no corresponien a la seva personal sensibilitat envers la mort i el tractament que l’Església catòlica en aquells moments en feia, Fauré es permeté certes llicències a l’hora de posar música al text del Propi de la missa de difunts, bo i eliminant certs passatges i prescindint de posar música a elements constitutius del ritual com ara la seqüència, el conegut Dies Irae. Precisament, a l’hora d’il·lustrar musicalment aquest passatge del propi de la missa de difunts, els compositors empraven tota la paleta de recursos retòrics i tot l’aparell orquestral i vocal per tal de pintar amb notes el gran fresc del Judici Universal. Les obres de Mozart, Berlioz o Verdi formaven part, sens dubte, del paisatge sonor de Fauré, qui hi renuncia de manera conscient i deixa que el seu Requiem estigui «dominat de principi a fi per un sentiment molt humà: la confiança en el descans etern.» Camille Benoit arribà a qualificar l’obra de pagana en un sentit positiu fruit d’un esperit inspirat en l’antigor, ja que la seva forma i «és bella […]; hi ha una serenitat i una noblesa innates, amb una certa lleugeresa i finor, un veritable aticisme musical; sobretot, es bandegen la lletjor, l’horripilació i l’horror del terror cristià. […] L’obra de Fauré exhala la dolça olor dels lliris, eleva el vapor de l’encens més pur, lleuger i fragant.» Benoit anà més enllà i afirmà que Fauré domina «l’art de casar idees de la més delicada voluptuositat amb pensaments fúnebres», capacitat reservada, segons ell, només a «una elit de compositors moderns» els quals «han sabut renovar aquesta aliança i refinar aquest art subtil.»

La gènesi de l’obra des de la composició inicial a partir de 1887 a la versió final estrenada l’abril del 1900 és força complexa. Punt de sortida de l’evolució de l’obra és la primera execució en format de cambra el 16 de gener de 1888 a La Madeleine. Segons sembla, el Rèquiem no fou massa ben rebut per part del clergat, però sí per la recensió crítica: «Aquesta obra transcendental del jove mestre va causar una profunda impressió en l’elit de músics i artistes que van assistir a la representació. No em comprometo a entrar en els detalls: una obra d’aquest valor, d’aquesta importància i que, per a mi, és la millor manifestació, almenys fins ara, del grandíssim talent del seu compositor, requereix un examen en profunditat que em reservo fer en un moment donat, i al seu degut temps.» Amb el temps, esdevingué, de mica en mica i sobretot després d’adjuntar-ne l’Ofertori i el responsori Libera me l’any 1891, una obra que no deixaria mai més d’ésser programada en sales de concerts o en serveis religiosos. Potser la definició que en féu la crítica era realment encertada: «L’horror a la banalitat és la menor de les qualitats de monsieur Fauré. El seu art és alhora senzill i refinat; senzill en la seva claredat de pla, refinat en la seva constant preocupació per noves formes i harmonies interessants.»

El mateix crític que assistí a l’estrena de l’obra, Camille Benoit expressà la seva impressió inicial i arribava a la conclusió que en el seu Rèquiem, Fauré “li ha posat el seu segell personal, la seva manera de sentir la vida. Això és el que importa en l’art. A la gent del món, a la qual més sovint se li demanarà que escolti aquesta missa, generalment li importen poc aquestes coses. Per a ells, el músic ideal és el serf hàbil i flexible del gust imperant, […], que abdica de la seva independència, que es despulla de la seva pròpia manera de ser per a adaptar-se a la moda, per a adoptar la lliurea del dia, i fondre’s en els motlles familiars de les idees rebudes, que agraden, no cansen, i són fàcils de captar a la primera. Això redueix la música a res més que xerrameca tan agradable, però tan frívola, tan inútil i tan buida, com la majoria de les converses de saló.”

Traducció dels textos

Madrigal

(Joves) Inhumans que, sense pietat,
es burlen de la nostra preocupació,
Estimeu! Mestressa quan t’estimin!
(Les joves) Homes ingrats que no tenen idea
Dels somnis que floreixen en els vostres passos,
Estimeu! Mestressa quan t’estimin!
(Els joves )Sapigueu, oh belleses cruels,
Que els dies d’estimar estan comptats.
Estimeu! Estimeu quan us estimin!
(Les joves) Sapigueu, amants volubles,
Que el bé d’estimar és només per un temps.
Estimeu! Estimeu quan us estimin!
(Junts) El mateix destí ens persegueix
I la nostra bogeria és la mateixa:
És la d’estimar la que ens fuig,
És la de defugir la que ens estima!

Cantique de Jean Racine

Verbe égal au Très-Haut, notre unique espérance,
Paraula igual a l’Altíssim, la nostra única esperança,
Jour éternel de la terre et des cieux,
Dia etern de la terra i dels cels,
De la paisible nuit nous rompons le silence :
trenquem el silenci de la nit afable:
Divin Sauveur, jette sur nous les yeux.
Diví Salvador, poseu els vostres ulls en nosaltres.

Répands sur nous le feu de Ta grâce puissante ;
Vesseu sobre nosaltres el foc de la vostra poderosa gràcia
Que tout l’enfer fuie au son de Ta voix ;
Que tot l’infern fugi al so de la vostra veu
Dissipe le sommeil d’une âme languissante
Dissipa el somni d’una ànima lànguida
Qui la conduit à l’oubli de Tes lois !
que porta a oblidar les vostres lleis.

Ô Christ ! sois favorable à ce peuple fidèle,
Oh Crist, sé propici a aquest poble fidel,
Pour Te bénir maintenant rassemblé ;
Per a beneir-te ara reunit;
Reçois les chants qu’il offre à Ta gloire immortelle,
Rebeu els cants que ofereixen a la vostra glòria immortal,
Et de Tes dons qu’il retourne comblé.
I amb dels vostres dons en tornin plens.

Requiem en re menor op. 48

1. Introït i Kyrie

Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis.
Concediu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini.
Te decet hymnus, Deus, in Sion, et tibi reddetur votum in Jerusalem.
A Sió us canten dignament les lloances, a Jerusalem us ofereixen sacrificis
Exaudi orationem meam, ad te omnis caro veniet.
Escolta la meva pregària, a vós s’encamina tota la carn.
Kyrie eleison. Christe eleison.
Senyor, tingueu pietat, Crist, tingueu pietat.

2. Ofertori

O Domine Jesu Christe, Rex gloriae,
Senyor, Jesucrist, Rei de glòria,
libera animas […] defunctorum
allibereu les ànimes dels […] difunts
de poenis inferni, et de profundo lacu.
de les flames de l’Infern i de l’Abisme profund.
Libera eas de ore leonis, ne absorbeat eas tartarus,
allibereu-los de la boca del lleó, que no siguin engolides per l’abisme,
ne cadant in obscurum.
i no caiguin en les tenebres.
Hostias et preces, tibi, Domine, laudis offerimus:
Aquests dons i oracions de lloança que us oferim, Senyor:
tu suscipe pro animabus illis, quarum hodie memoriam facimus:
rebeu-los per aquestes ànimes el record de les quals evoquem avui.
fac eas, Domine, de morte transire ad vitam,
Feu-les passar, Senyor, de la mort a la vida.
quam olim Abrahae promisisti et semini ejus.
Tal com ho prometéreu a Abraham i a la seva descendència.

3. Sanctus

Sanctus, Sanctus, Sanctus, Dominus Deus Sabaoth.
Sant, sant, sant, Senyor Déu dels exèrcits.
Pleni sunt coeli et terra gloria tua.
Els cels i la terra són plens de la teva glòria.
Hosanna in excelsis
Hosanna en les altures.
Benedictus qui venit in nomine Domini.
Beneït el que ve en nom del Senyor.
Hosanna in excelsis.
Hosanna en les altures.

4. Pie Jesu

Pie Jesu, Domine, dona eis requiem.
Jesús compassiu, Senyor, concediu-los el repòs.
Pie Jesu, Domine, dona eis sempiternam requiem.
Jesús compassiu, Senyor, concediu-los el repòs etern.

5. Agnus Dei i Comunió

Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, dona eis requiem.
Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món, concediu-los el repòs.
Agnus Dei, qui tollis peccata mundi,
Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món,
dona eis requiem sempiternam.
concediu-los el repòs etern.

Lux æterna luceat eis, Domine,
Senyor, que la llum perpètua els illumini,
cum sanctis tuis in æternum, quia pius es.
juntament amb els vostres sants eternament, puix que sou compassiu.
Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis.
Concediu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini.

6. Responsori: Libera me

Libera me, Domine, de morte æterna,
Allibereu-me, Senyor, de la mort eterna
in die illa tremenda;
en aquella jornada temible,
Quando coeli movendi sunt et terra;
quan el cel i la terra tremolin,
Dum veneris judicare sæculum per ignem.
quan vindreu a jutjar al món amb foc
Tremens factus sum ego, et timeo,
Tremolor s’apodera de mi i tinc por
dum discussio venerit, atque ventura ira.
en aproximar-se el judici i la ira esdevenidora.

Dies illa, dies irae, calamitatis et miseriae,
Oh aquell dia, dia d’ira, de calamitat i misèria,
Dies magna et amara valde.
dia tan gran i tan amarg.
Requiem æternum dona eis, Domine: et lux perpetua luceat eis.
Concediu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini.

Libera me, …

7. In Paradisum

In paradisum deducant te angeli;
Que els àngels t’acompanyin al paradís,
in tuo adventu suscipiant te martyres,
que els màrtirs et rebin a la teva arribada
et perducant te in civitatem sanctam Ierusalem.
i et condueixin a la ciutat santa de Jerusalem.
Chorus angelorum te suscipiat,
Que el cor dels àngels et rebi,
et cum Lazaro, quondam paupere,
i que amb Llàtzer, qui fou pobre,
æternam habeas requiem.
tinguis el descans etern.