Abadia de Santa Maria de Montserrat

Fou construït l’any 2010 per Blancafort OM, SL.

La Basílica de Montserrat és un dels punts del nostre país on més es prodiga la música d’orgue a causa de la quantitat i qualitat de la litúrgia que s’hi celebra des de fa segles amb una nissaga de monjos organistes i compositors (l’anomenada «Escola de Montserrat») que des del segle XVI han anat bastint musicalment les celebracions i generant un gruix important de composicions on l’orgue solista o acompanyant té un paper destacat.

Aquest temple ha disposat de diversos orgues en diferents estils i ubicacions segons la necessitat de cada època. El nou orgue monumental que es va inaugurar l’any 2010 respon a la necessitat d’un gran instrument apte per l’acompanyament litúrgic que allà se celebra diàriament i també per la interpretació de tot el repertori organístic, que sona tant en les celebracions com als concerts del reconegut Festival Internacional «Orgue de Montserrat, Abat Cassià Just In Memoriam», que se celebra cada estiu, amb un èxit absolut d’assistència de públic.

Tant pel seu disseny com pels seus recursos, es tracta d’un orgue d’estil contemporani, amb una fesomia basada en l’orgue històric català: ubicat al lateral de la nau, amb cos major i cadireta, i tubs majors als laterals de la caixa… Un orgue monumental amb una caixa de 13,5 metres d’alçada i façana de 16 peus, que disposa de 4.242 tubs en 63 registres distribuïts entre 4 manuals i pedal, és d’accionament mecànic des de la consola de l’orgue o elèctric des de la consola del presbiteri.

És un instrument caracteritzat per una sonoritat àmplia, diversa, amb sons de gran profunditat, i solucions ben originals com una gran cadireta de 16 registres penjada sota l’organista, dues caixes expressives de gran eficàcia, registres peculiars com el 32 peus ubicat sobre el sostre, una flauta travessera de batalla o un joc de campanetes a la corona de l’orgue¹.

El nou orgue de la Basílica

El 2 de gener de 2009, amb el desmuntatge dels 1735 tubs de l’orgue d’Aquilino Amezua (1896), ampliat per OESA-Alberdi (1958) i mantingut per l’orguener Gabriel Blancafort, fins al 2000, i a partir d’ací pel seu fill Albert, deixava de sentir-se després de cent dotze anys, el vell instrument montserratí.

Antecedents

Feia alguns anys, sobretot després del desgavell del febrer de 1992, que ja estàvem elaborant possibles projectes d’un nou instrument, donat que no descartàvem la possibilitat d’una seriosa renovació. Des del 1996 els organistes, i algun altre monjo, ja treballem en propostes adients, però no és fins al 4 de desembre de 2003 que l’orguener Sr. Albert Blancafort, arran de les dificultats que comportava el manteniment del mateix instrument, elaborà un avantprojecte, del qual ell mateix en feu la presentació a la Sala d’Assaig de l’Escolania.

A l’estiu del 2006 es va presentar la possibilitat que la Caixa del Penedès assumís el projecte del nou l’instrument. Això motivà l’establiment d’una comissió tècnica formada pels organistes del Monestir: Cassià M. Just, Gregori Estrada, Odiló M. Planàs, Ramon Oranias, Jordi-Agustí Piqué, Lluís M. Miralvés i Efrem de Montellà. Aquesta comissió, no sense presses, elaborà, en combinació amb l’orguener Sr. Albert Blancafort, gràcies als avantprojectes i treballs anteriors, una proposta. En aquesta, i també gràcies a les deliberacions anteriors, per a major simplificació de l’obra, es renunciava al manteniment de l’orgue Amezua-OESA, com a instrument de cor, governat des de la futura consola del presbiteri, juntament amb el nou gran orgue, com també a l’establiment d’un cos de pedal expressiu en el nou instrument. D’aquesta manera el nou orgue quedava amb una delimitació ben clara, tant dels seus cossos com de les seves diverses funcions. Aquesta proposta fou presentada a la caixa penedesenca el 25 de setembre d’aquell mateix any. El 29 d’octubre es presentava la citada proposta a la Comunitat, i el 3 de novembre aquesta en donava la seva conformitat. S’instituí també una comissió executiva i la maquinària montserratina es posà en funcionament pel bon assoliment del projecte.

El 7 de juny de 2007, en el marc de tot un projecte cultural a Montserrat, se signà el conveni que permeté de bastir el nou instrument montserratí. La Caixa del Penedès féu una aportació de 800.000 €, i la resta, vora uns 400.000 €, que incloïa tota l’obra arquitectònica i estructural addicional, fou finançada gràcies a la cooperació de la feligresia i d’algunes institucions que també hi participaren.

El nou orgue d’Albert Blancafort – 2010

El nou instrument, com tot gran orgue, ha estat fruit de tot un seguit de premisses prèvies a partir dels instruments anteriors, de les necessitats actuals i de les previsions futures.

Elements importants a tenir ben en compte. Cal destacar-ne les següents:

• Espai disponible
• Funcions a realitzar
• L’orgue com estructura humana i sonora
• Projecte final

Espai disponible

És l’espai on es realitza la litúrgia, i aquest ve determinat per la nau que l’alberga. La basílica montserratina és una gran nau renaixentista, tot i conservar una estructura post-gòtica, de 60 m. de llarg per 25 d’alt i 15 d’ample. A més a més disposa de 6 capelles laterals, a banda i banda de la nau principal, que realitzen diverses funcions. Sense el volum d’aquestes capelles, la nau central ens dona una capacitat aproximada d’uns 12.000 m³. Les pràctiques de ressonàncies que es feren arran d’un congrés d’orgueneria, el 2009, permetien que en la nau es pogués reproduir amb tota seguretat la freqüència més baixa, audible, que pot donar l’instrument: 16 hz., aquesta es pot produir amb un tub de 32’, és a dir d’una llargària de 10,5 m.

Funcions a realitzar

Havent desestimat l’existència paral·lela de l’instrument anterior com a orgue de cor, calia que totes les funcions a desenvolupar a l’interior de la nau fossin assumibles pel nou instrument. Aquest, d’una manera sintètica, i amb totes les variants i combinacions possibles, havia de permetre:

Pel que fa al cor monàstic:

• Acompanyar el monjo cantor, que canta generalment amb micròfon.
• Acompanyar l’escola de cantors.
• Acompanyar tot el cor monàstic.

Pel que fa a l’Escolania:

• Acompanyar el noi solista, amb micròfon o sense.
• Acompanyar el petit cor de nois cantors.
• Acompanyar tota l’Escolania, amb instruments o sense.
• Acompanyar tota l’Escolania i la Capella de Música, amb instruments o sense.

Pel que fa als fidels:

• Acompanyar una litúrgia amb pocs fidels (laudes d’hivern, per ex.)
• Acompanyar-los en una celebració més nombrosa (vespres o missa conventual)
• Acompanyar-los en una gran celebració (vetlla de Sta. Maria, el 26 d’abril i d’altres)

Cal tenir present també que, a més de la simultaneïtat en què poden coincidir les funcions anteriors, en aquest espai sagrat s’hi produeixen esdeveniments musicals notables: concerts d’orgue, concerts de cor i orgue, grans i petits concerts instrumentals d’orquestra, orgue i cor; cursos professionals d’orgue, etc.

Són moltes les funcions a realitzar per un sol instrument, governat per un organista. Això demana una eina molt versàtil i amb moltes possibilitats sonores.

L’orgue com estructura humana i sonora

Per a una millor comprensió del que és l’instrument, és més clarificador la seva comparació amb una estructura biològica humana.

El gran cos

És una estructura que, la part més voluminosa de la qual, reposa en la meitat superior de la capella lateral esquerra, col·lateral amb el presbiteri, en el costat de la muntanya. D’ella es despenja, ocupant la part superior de la capella inferior, el cos de batalla, la consola, amb la seva petita balconada, i la cadireta, seguint els criteris, adaptats, d’una perfecta estructura a la catalana. És a dir, amb cossos més petits i ben definits, disposició generalment horitzontal de les boques dels tubs, façana plana, la lectura de la qual, permet de deduir, als ulls de l’organista, els jocs que té col·locats al darrere. Globalment, la disposició de la seva estructura general, en l’espai disponible, és semblant a com seu la sagrada imatge de la Mare de Déu de Montserrat, amb el Nen Jesús a la falda, representat, aquest, pel petit cos de la Cadireta i sostingut per la barana de l’instrument.

La raó de situar-lo en aquest emplaçament és que està al costat mateix del presbiteri, lloc on es produeix la litúrgia, a la qual li cal servir, regint la part del davant del presbiteri per a les funcions d’acompanyament del cant dels fidels, del cor o d’orquestra ja exposades. D’aquesta manera els oients veuen l’orgue al seu davant, enlairat, i el seu so els arriba d’una manera completament normal, frontal i directa, com en un auditori i també s’expandeix millor a banda i banda de la nau, gràcies a estar situat en el petit creuer d’aquesta. I resta a la banda de la muntanya, ja que així no obstrueix la llum solar, que a Montserrat només ens arriba per la part de migdia, i també la temperatura hi és més estable, perquè la muntanya fa de recer.

Una peculiaritat de l’orgueneria en aquest gran instrument és que tot i la seva estructura barroca catalana, la funció de la cadireta és doble. Pot fer la que se li demana com a petit cos solista, molt precís per la funció que li pertoca com a aquesta eina, però al mateix temps, a causa de la seva grandària i a la seva dinàmica expressiva, com s’explica més endavant, també ha de fer la funció d’un segon teclat a l’estil del teclat central dels tres típics centre-europeus: Orgue major, Positiu (a voltes interior) i Recitatiu (també anomenat Expressiu o Eco). És a dir l’aportació d’una combinació d’orgue clàssic amb la d’un instrument neo-simfònic, que permeti la interpretació tant de la música barroca com de la romàntica i naturalment de la moderna.

La cara

És la part visible de l’instrument. En ella s’hi poden distingir les seves parts:

En la mitra central i en les dues ales de la part superior hi ha els quinze tubs greus del flautat de 8’, que són l’exponent del cos expressiu d’ecos. Sota d’ell hi trobem els quinze tubs greus del flautat de 8’ de l’orgue major que representen el cos més potent de l’instrument, també distribuïts formant una mitra central i dues ales laterals. Flanquejats a banda i banda podem veure-hi els grans tubs del cos de pedal, un flautat de 16’. Al seu darrere hi ha tota la diversa canonada que l’organista disposa en el teclat del pedal. Als peus del cos central de l’instrument, l’orgue major, hi trobem tot el cos de tubs horitzontals que formen la llengüeteria de batalla. Sota la qual, i no pas gaire visible, hi ha la consola amb els seus diversos teclats i tiradors de registre, lloc de govern de l’instrument, ocupat per l’organista. Sota d’ell penja la dita cadireta, la grandària de la qual s’estén cap al darrere, endinsant-se pel seu volum, vers l’interior de la capella, de la qual n’ocupa la part superior. Al seu davant hi veiem els dinou tubs del registre de principal de 8’ que, com els anteriors tubs de façana són un exponent de tot el que hi podem trobar al seu darrere, dins del seu cos.

Cada grup de tubs està emmarcat rectangularment, sigui en forma de mitra o d’ala, per fusta de roure blanc que accentua la dimensió de petits compartiments. I tots ells també ho estan formant el conjunt esglaonat de l’instrument, accentuant la semblança amb la sagrada imatge montserratina. En l’espai buit superior que resta entre els tubs i el seu marc, hi havia el projecte del P. Efrem de Montellà de col·locar-hi un discret conjunt d’estels daurats, com els que es troben en el sostre de la capella inferior que ocupa. Però aquesta proposta, tot i el seu valor artístic i simbòlic que tenia, va restar deixada de banda, a fi que ressaltés millor la sobrietat decorativa de la façana de l’instrument. Façana, la contemplació de la qual ja constitueix un notable retaule visual ben incorporat en el bloc basilical.

Una peculiaritat que aporta l’orgueneria d’un gran instrument com aquest és la distribució espacial del so resultant. En els petits instruments el so greu (Do1) ve dels tubs greus que estan a l’esquerre de l’organista, i com que aquests van decreixent vers la dreta, fineixen amb la seva petitesa en el timbre més agut. En aquest cas no és així. La façana té set metres d’ample per 12,5 d’alçada i, en aquest espai, podem veure com els tubs greus de cada cos estan distribuïts en diverses posicions. En el cas dels tubs superiors del cos d’ecos, el do greu (Do1), resta a l’extrem esquerre. En el cas del cos central de l’orgue major, el tub greu (Do1), està en el centre de la façana. Pel que fa al cos de pedal a banda i banda de l’instrument, el do greu (Do-1) resta a la dreta. I en la disposició exterior dels tubs de la cadireta, el do greu (Do1), torna a trobar-se com en el cos superior, a l’esquerra de l’observador. El mateix podem dir del cos central de la batalla. Tot plegat fa que tota la façana de l’orgue, amb tot el que hi ha en el seu interior, canti d’una manera equilibrada. Constitueix una superfície sonora de 87,5 m², que dona una amplitud sonora considerable amb els seus diversos petits cossos independents.

Malauradament, poc visibles des del lloc de l’assemblea hi ha set línies a banda i banda de la franja lateral de la façana, tocant a la paret, que representen els set dons de l’Esperit Sant, escrits en llatí: Sapientia, Intellectus, Consilium, Fortitudo, Scientia, Pietas i Timor Domini a l’esquerra de l’instrument, i la dreta, els fruits del mateix Esperit: Caritas, Gaudium, Pax-Longanimitas, Bonitas-Benignitas, Fides, Modestia i Continentia. Si el so puja en forma de pregària, davalla en forma de do fructificat. Una bella idea espiritual de l’orguener.

En el seu disseny s’ha tingut en compte que resultés ben integrat en el conjunt decoratiu de la nau, sense sobresortir, només discretament, deixant en plena visibilitat la rica decoració de l’absis, però formant un retaule ben proporcionat, digne de ser contemplat i escoltat, auster i seré, propi de la Comunitat i la seva litúrgia, a qui musicalment ha de servir.

Pneumàtica de l’instrument

És un dels elements bàsics de l’orgue. La seva base funcional és l’aire. D’aquí que l’orgue estigui catalogat entre els instruments aeròfons. La disposició de l’instrument montserratí, dividit en dues parts a causa del sostre d’obra que separa la capella inferior de la superior, obliga a alimentar a aquests dos elements a través de dos motors ventiladors. L’un alimenta tots els cossos que estan dins la capella superior, on s’asseu l’instrument: el cos d’ecos, el de pedal, repartit a banda i banda, el central de l’orgue major i el de la llengüeteria de batalla en el centre de la façana. La part inferior, sota la consola de l’organista, el petit cos de la cadireta, disposa d’un altre motor ventilador, més petit. Ambdós forneixen la quantitat d’aire suficient per a les necessitats variables de l’instrument. També cal tenir en compte que la quantitat d’aire necessària varia segons la funció que s’espera de cada cos. Unes manxes secundàries, situades al dessota de cada salmer, sota els tubs, n’ajusten el seu consum. D’aquesta manera tenim que mentre el motor principal superior de 2 CV., subministra una pressió de 140 mm, el cos d’ecos s’alimenta amb 90 mm. El cos de pedal, per la seva situació i potència, arrecerat a la paret i en el terra de la capella, a banda i banda, la rep a 120 mm. L’orgue major, darrere la façana, respon a 75 mm, i el cos de batalla, a 70 mm. Pel que fa a la cadireta, té un motor de 0,45 CV., que dóna una pressió de 105 mm, i com que és més proper a l’assemblea, sona només a la pressió de 60 mm. D’aquesta manera també s’afavoreix la sonoritat global i equilibrada de l’instrument, d’acord amb les funcions que s’esperen de cada cos. En el seu disseny es va considerar la possibilitat de disposar d’alguns registres d’alta pressió, a l’estil de l’orgue anglès. Proposta que fou desestimada per tres raons: ja es disposava d’un cos de façana en batalla, de sonoritat potent i directa. També cal tenir en compte que es tracta d’un orgue fonamentalment litúrgic i d’església. I, en tercer lloc, que no es poden sobrepassar acústicament les dimensions de la nau que l’alberga.

El cervell

És el lloc des d’on es regeix la tímbrica dels 4.242 tubs i dels cinc cossos de l’orgue, és a dir: la consola. I aquí en tenim dues: la que es troba en el centre de l’instrument, enlairada dominant tota la nau i el presbiteri, i la que es troba darrere el cor inferior, a la dreta, mig entaforada a la paret en l’absis de la Basílica, dominant directament tota la perspectiva del presbiteri, del cor monàstic i molt més propera a la litúrgia de l’altar. Totes dues, però, són idèntiques en les seves funcions.

La consola superior, pel fet d’estar situada dins l’instrument té la particularitat que pot ser de tracció mecànica. És a dir, que respon amb tota exactitud a les variabilitats de pressió dels dits de l’organista, segon les necessitats que cada obra demana. Això la fa més expressiva. Mentre que la inferior, en el rerecor, és elèctrica. La seva capacitat expressiva és més limitada, però queda compensada per la proximitat més gran del cor monàstic o de l’Escolania i, encara que amb un retard quasi imperceptible per la distància, permet de poder escoltar globalment tot l’orgue amb els diversos matisos dels registres emprats en cada cos. Aquesta consola és desplaçable, de manera que per enregistraments, concerts, etc., és possible de situar-la al bell mig del presbiteri, davant mateix de l’instrument. És el lloc preferit per a molts concertistes que així se senten més propers al públic. I aquest els pot veure amb tot detall.

Les dues consoles disposen de quatre teclats manuals de 58 notes cada un (Do1-La5), amb un pedaler de 32 (Do1-Sol3), amb les plaquetes lluminoses de registre (a baix) i els tiradors dels mateixos (a dalt), tot disposat a banda i banda dels teclats, en doble columna, corresponents a cada cos d’orgue. A l’extrem esquerre de cada consola hi ha l’interruptor d’engegar i parar l’instrument. Sota el primer teclat hi ha disposats uns botonets lluminosos que corresponen, d’esquerre a dreta, al polsador d’enregistrament de combinació, quatre més de combinacions fixes (del ppp al fff), vuit per cada combinació variable, dos més per anar endavant o endarrere de les mateixes combinacions, i un anul·lador general de registres. Val a dir que cada consola disposa d’un combinador electrònic, amb set canals pels diferents organistes, i que permeten a cada un d’ells poder disposar de 1792 combinacions lliures. Els dos combinadors són independents i no estan interconnectats. El faristol de la consola inferior és transparent per a una millor visibilitat del conjunt. En els llistons que separen els seus quatre teclats, hi ha gravada la següent inscripció: SIT LAUS PLENA / IN MEMORIAM / P. ABAT CASSIÀ MARIA JUST / GABRIEL BLANCAFORT I PARIS, en record del P. Abat Cassià al qual la mort (2008) li impedí de veure’l realitzat, i del pare de l’orguener: Gabriel. A la consola superior, on el faristol és de fusta porta gravades en la superfície plana, on es posa la partitura, l’anagrama de la Caixa del Penedès (un raïm), a l’esquerra, i a la dreta l’emblema montserratí. En el seu gruixut llistó inferior, al davant, ben visible per l’organista, també porta la inscripció: SIT LAUS PLENA. Inscripció inicial de la seqüència de la festa de Corpus Christi que en la paret de fusta del darrere de l’orgue, ben visible en el pas del corredor exterior, està completada: SIT LAUS PLENA SIT SONORA SIT IUCUNDA SIT DECORA.

Davant sengles teclats pedalers, a la part baixa de les consoles, i accionables amb els peus, hi ha al centre, dos pedals d’expressió, que corresponen a les expressions del cos d’ecos i al de la cadireta. A la banda esquerra s’hi troben els polsadors de +/- llengüeteria de batalla, de la llengüeteria interior de l’instrument, els d’acoblament de cada teclat amb el pedal i el d’anar enrere en la combinació. A la dreta dels pedals expressius hi ha el polsador d’anar endavant en la combinació, un de tutti major i un altre de tutti menor. Tots ells accionables segons les necessitats de l’organista.

El sistema nerviós

És el sistema que uneix les tecles de la consola amb la corresponent entrada de l’aire a cada tub i amb la sonoritat d’acord amb els motors dels registres utilitzats.

L’organista ha de poder graduar, a voluntat, l’entrada de l’aire a l’interior de cada tub. Aquesta és una necessitat expressiva bàsica en l’instrument. D’aquí que hi ha d’haver una connexió mecànica que permeti aquesta funció. És la característica bàsica dels orgues anomenats de tracció mecànica. Aquesta connexió pot ser llarga de diversos metres i força complexa, amb escaires inclosos, ja que ha d’arribar fins als extrems més recòndits de l’instrument, i ho ha de fer amb tota precisió, malgrat els canvis de temperatura i d’humitat que en condicionen l’eficàcia. Normalment, es fa a base d’un sistema de tiges, de material molt lleuger, intercalat amb escaires metàl·lics, també molt lleugers, pels canvis de direcció que aquesta mecànica ha de recórrer fins a arribar al lloc concret, generalment sota el salmer. Altres vegades la connexió és més simple i directa, com és en el nostre cas des de la consola superior al salmer de la cadireta. Però no deixa de ser una petita obra d’enginyeria quan el recorregut comporta una certa distància, com en el nostre cas, des de la consola penjada al davant, fins al salmer del cos dels ecos, situat en l’extrem més alt i més al fons de la capella superior.

Pel que fa a la consola del presbiteri, val a dir que la seva connexió fins a la consola superior és elèctrica, a través d’un simple cable de fibra òptica. Enllaça amb electroimants molt lleugers i potents amb la mecànica que emergeix del darrere de les tecles de l’altra consola, o, en el cas del cos d’ecos, s’acobla sota mateix del seu salmer.

Un altre element important d’aquest sistema nerviós és la connexió entre les consoles i els motors que accionen cada registre. Donat que hi ha un combinador electrònic en cada una d’elles, evidentment la unió es fa elèctricament, tant des dels tiradors de la consola superior com de les plaquetes lluminoses de la inferior. Els registres afecten el timbre de l’instrument, però no a la interpretació musical.

El sistema vocal

Aquí desenvolupem el que seria l’estructura sonora. El seu sistema vocal està format pels registres, anomenats també jocs. Tenen la funció de donar, si és possible, un sol timbre en tot l’àmbit sonor audible. Des de la nota més greu fins a la més aguda, artísticament acceptable.

Per aconseguir això l’orgue es val essencialment de dues classes de tubs: els de so labial i els de llengüeta.

Els tubs que produeixen el so labialment, com ho faria, en la part aguda, una flauta travessera o de bec, es poden subdividir en tres grups:

1. Els de talla normal. És a dir els que tenen una relació entre el seu diàmetre i la seva llargària, que permeten que, en el seu interior, s’hi reprodueixi tota l’escala complementària dels harmònics a més del seu so fonamental. Són els més potents i els de més riquesa tímbrica. És l’anomenada família dels flautats, o dels principals, ja que ells són el fonament acústic de l’instrument. Un exemple tímbricament proper en seria el so de la flauta travessera, ja citat.
2. Els de talla ampla. És a dir els que tenen el diàmetre, o la secció, és més ampla. Per la seva configuració només donen la meitat dels harmònics, tot afavorint el so basal greu. Són molt més suaus. Tímbricament, són les flautes o els bordons. Un exemple proper en seria el so dels diversos instruments que formen el conjunt de les flautes dolces.
3. Els de talla estreta. Són els qui, per la seva relació diàmetre/llargària, són més prims. Afavoreixen els harmònics aguts, en detriment dels greus. Això els fa tímbricament penetrants i poc profunds. Són els agambats. Per la seva semblança amb el so d’un instrument orquestral de gamba.

Els que produeixen el so mitjançant una llengüeta, són d’una gran varietat. Poden ser de llengüeta batent o de llengüeta lliure. Els de llengüeta batent també poden tenir-la de múltiples formes.

Ambdós casos poden tenir el seu ressonador, o paperina, encarregada d’escampar el so, de múltiples formes i llargàries. La seva col·locació en l’instrument també afecta el timbre resultant.

Cada cos de l’orgue disposa de diversos grups de jocs de tubs.

En el nostre cas, l’orgue major, que és el cos central de l’instrument, disposa, a partir de la nota greu del Do-1, del Flautat 16’ i el Principal 8’, ambdós en façana, l’Octava 4’, la Dotzena 2 2/3’, la Quinzena 2’, els Plens 5 fil. 2’ i el Cimbalet 3 fil. 2/3’. Per contrast disposa dels registres de flautes, des del Do-1 fins al Do#8 amb els jocs de Bordó major 16’, el Flautat de fusta 8’, l’Espigueta 8’, la Flauta 4’, la Dissetena 1’ 3/5 i la Corneta 5 fil. 8’. Les grans trompetes interiors, des del Do1 fins al La5, estan representades per la Trompeta 8’ i la Bombarda 16’, aquesta només en la mà dreta. Gràcies a la transmissió elèctrica, aquest cos disposa d’un segon Principal 8’, que són les Contres 8’, del pedal que es troben a la part superior central de la façana, representant el cos d’ecos.

El complementa el cos de llengüeteria en batalla, de grans trompetes exteriors i en horitzontal en el centre de la façana, des del Do1 fins al la6. Estan representats per la Trompeta magna 16’, la Trompeta de batalla 8’-8’, els Clarins clars 8’ de mà dreta, els Baixons 4’ i les Violetes 2’, ambdós de mà esquerra. Per contrast, també disposa de llengüeteria harmonitzada amb un ressonador curt, de so més suau i nasal, des del Do1 fins al La5, representats pels Orlos 8’. L’acompanya també horitzontalment, per a més varietat, un joc de flautat solista des del Sol2 al La5, anomenat Flauta travessera 8’.

El cos dels jocs de pedal, com a tal, són els de so més greu i amb diverses potències. Disposa d’un joc de flautes des de la gravetat del Do-2 fins al Sol3. Són el Greu 32’, el Subbaix 16’ i el Baix 8’. Els flautats ho fan a partir del Do-1, amb el Principal 16’ en façana, les Contres 16’, les Contres 8’ també en façana, el Coral 4’ i la Composta 5 fil. 2 2/3’. Les trompetes ho fan des del Do-1 fins al Sol4, mitjançant la Bombarda 16’, la Trompeta 8’ i el Clarí 4’. Col·locat a part disposa d’un segon joc de Subbaix 16’, gràcies a la transmissió elèctrica de l’octava aguda del Greu 32’.

El cos dels ecos té una gran varietat tímbrica. No és un conjunt de jocs molt potents. La seva sonoritat és més aviat orquestral, matisada i de tipus romàntic. Predominen els jocs agambats des del Do-1 fins al La7, mitjançant la Viola 16’, la Gamba 8’, el Veu Celest 8’, la Flauta octaviant 4’ i l’Octaví 2’. L’acompanyen jocs de flautes des del Do1 fins al Do#8 amb la Flauta harmònica 8’, el Cor de nit 8’, la Flauta cònica 4’ i la petita Sesquiàltera 2’ 2/3 + 1’ 3/5. Disposa, donada la seva funció d’eco, d’un bon nombre de jocs de llengüeteria amb diferents tipus de ressonadors. Des de trompetes que van del Do1 fins al La6, de so romantitzant representades per la Trompeta harmònica 8’ i el Clarí harmònic 4’; fins a les de sonoritat més continguda i variada que van del Do-1 fins al La5, amb el Fagot 16’, l’Oboè 8’ i la Veu humana 8’. La família dels principals, o flautats, està representada per un joc moderadament agut, a partir del Sol3, en una mixtura amb el nom de Progressió harmònica 3-5 fil. 2 2/3’. L’expressió, juntament amb un joc de Trèmol ajuden a la dimensió romàntica d’aquest cos. Com a joc d’ornament disposa d’un joc de campanetes, anomenat Carilló, des del Do2 fins al Re5. El tirador del registre està col·locat en la columna dels jocs de Batalla. L’aparell està col·locat sobre l’alt sostre interior de l’orgue, sobre el Greu 32’ del pedal.

La cadireta, a causa de la seva proximitat als fidels, al cantor o als petits cantaires, és de baixa pressió pneumàtica, no disposa de jocs potents, però sí de molt clars i precisos en l’emissió del so, molt variats tímbricament que aporten molt de color al conjunt instrumental. Hi són representades les tres famílies dels jocs labials, i les dels registres suaus de la llengüeteria. La família dels flautats, o principals, està representada des del Do1 fins a l’extrem de l’audibilitat artística, en el Mib8. Són la Cara 8’, l’Octava 4’, la Quinzena 2’, el Larigot 1 1/3’, la Septinona 2 fil. 1 1/7 + 8/9’, el Flautí 1’ i el Címbal 4 fil. 1’. Per contrast té els jocs amples de flautes, que van des del Do1 fins al Do#8, amb el Bordó de fusta 8’, el Tapadet 4’, el Nasard 12a 2 2/3’ i el Nasard 17 1 3/5’. També disposa dels jocs de talla estreta des del Do-1 fins al La5, amb el Quintant 16’ i el Salicional 8’. I pel que fa a la llengüeteria suau, va del Do-1 fins al La5, amb la Regalia 16’, el Clarinet 8’ i el Cromorn 8’. Un aparell que produeix el Trèmol, juntament amb les persianes d’expressió, permeten de donar més dinàmica i varietat al timbre de tots aquests jocs, amb aquella doble funció ja descrita més amunt.

A tall de conclusió

En el darrere del moble baix del cos de la Cadireta, en la seva superfície plana, ja dins la capella de la sagristia, hi figuren els noms de tots els qui amb la seva contribució han participat, particulars i institucions, a fi que aquest projecte fos possible. Donada la situació enlairada del moble, difícil de veure, els noms també estan inscrits en un gran taulell col·locat a la paret de la mateixa capella, a l’alçada de la visibilitat normal, on és possible de consultar-los. És el que hi ha, com diu la dita popular, darrere l’instrument.

És un orgue d’església, gran. Sobrepassat, per poc, en el nostre país, només pel de la basílica de Santa Maria de Mataró, en nombre de tubs, encara que en l’àmbit mundial en tingui més de set-cents al davant. Evidentment que per la seva realització, també hem tingut en compte disposicions d’instruments de les grans firmes orgueneres de Catalunya, Espanya i d’Europa: F. Acitores (Torquemada, Palència) Goll (Suïssa), G. Grenzing (El Papiol, Barcelona), Kuhn (Suïssa), Mander (Anglaterra), Rieger (Àustria), Sauer (Alemanya), etc.

És un instrument que ha de portar a terme un gran treball, ja que a més de les funcions que han estat anomenades, i la litúrgia monàstica continuada que ha de servir, també ha de fer la funció d’eina d’estudi a tots els organistes que ens en servim. Cada dia ha de servir, com a mínim a quatre actes litúrgics: Laudes, missa Conventual, cant de la Salve (Escolania) i Vespres (monjos i Escolania). Això li implica un treball de moltes hores.

Aquest projecte, en un principi, es va pensar de dur-lo a terme en dues fases. En una primera s’hi col·locaven els jocs més imprescindibles, i en la segona es completava amb tota la resta, ja que donada l’envergadura del projecte, aquest acostuma a ser el procediment que se sol seguir. Doncs bé. La resposta popular va ser tan unànime i entusiasta que va permetre que ja en el dia de la seva benedicció, el dissabte 20 de març del 2010, es pogués presentar l’orgue ja totalment enllestit, celebrant-se el Concert Inaugural el 25 d’abril del mateix any.

Finalment hem retornat on érem. Podem disposar d’un bon instrument tal com ja era en l’antiga església montserratina, pel poc que en sabem. Un orgue que ompli de so tota la basílica, tal com ho foren els instruments que, sobre l’actual capella del Santíssim, o bé en ambdós costats del cor superior, ho foren els que serviren la litúrgia des dels segles XVI al XX. És amb l’esforç de molts que ha estat possible aquest gran instrument. Ara tan sols en resta d’esperar que, com desitjava el gran orguener Francesc Lluís Bordons i Gatuelles, després de fer la cadireta de l’orgue de la parròquia del Sant Esperit, de Terrassa, el 1649, afirmava que «…quant farien lo orgue gran, que lo organista que se empendrà a ferlo, lo haje de fer conforme estat fet lo orgue gran de Montserrat sens llevarli res ni afegiry res, y sera dels bells organs de Catalunya ques deia»².

Disposició

Cal notar que els acoblaments mecànics només estan disponibles a la consola superior.

Galeria fotogràfica

Fotografia — orguesblancafort.com
07 d’abril de 2011

Fotografia — orguesblancafort.com
24 de juny de 2010

Fotografia — orguesblancafort.com
24 de juny de 2010

Fotografia — orguesblancafort.com
01 d’abril de 2016

Fotografia — Berenguer Montserrat
13 d’agost de 2011

Fotografia — Berenguer Montserrat
13 d’agost de 2011

Última actualització de la pàgina (descripció i fotografies): 24 d’octubre de 2024.
Última actualització l'orgue (disposició i altres dades tècniques): 19 de maig de 2024.