Església de la Visitació de la Mare de Déu (Caputxins)

L’orgue és encarregat per Ramon Gallofré, rector de les parròquies de Sant Sebastià, de Sant Sebasità de Montmajor —dins el terme municipal de Caldes de Montbui—, i de Sant Pere i Sant Feliu, de Gallifa. Forma part d’un projecte comú. Més ben dit, amb el de Gallifa, són germans de sang. Com que encara no ha arribat l’electricitat a la vall de Gallifa, Salvador els equiparà amb un sistema perquè el mateix organista els sadolli de vent, a l’estil de l’harmònium.

El 12 de maig de 1949 el pintor Antoni Vila demana a Joan Rogent «un petit orgue del tipus del de Martí Cabrer», però potser «una mica més complet», per al cor de l’església de Sant Sebastià de Montmajor. La idea és que s’estreni per Nadal, però l’absència de mestre orguener a Collbató —manquen més de nou mesos perquè Joan Rogent i Salvador Aragonès es coneguin— segurament que ho impossibilita. Amb tot, el 24 d’agost se signa el rebut del primer pagament. Els mesos van passant perquè «les dificultats tècniques que hem tingut que superar per fer aquest tipus d’orgue han estat moltes, i hem fet i desfet molts projectes abans d’arribar al que fem». Finalment, el 24 de juliol de 1951 queda instal·lat a Gallifa, amb un cost de 35.000 pessetes, i el dia 29 es beneeix¹.

La independència arquitectònica i les dimensions reduïdes d’«els vuit» afavoreixen els canvis d’emplaçament i de propietat, cosa que és difícil que succeeixi als orgues sense aquestes característiques, sobretot i estan inserits a l’edifici que ocupen. […] L’orgue de Gallifa es converteix en l’orgue de Josep Bartomeu i Granell (1888–1980), que resideix al Jardí dels Tarongers de Pedralbes, al número 20 del barceloní carrer de Panamà. És un regal que li fan les seves amistats pels concerts que Bartomeu ha ofert a casa seva cada dissabte a la tarda durant deu anys, sempre oberts a tothom. Es presenta a la sala Vila Arrufat —decorada amb pintures d’aquest artista i, a partir d’ara, també amb els relleus que es posen a l’orguenet— el 10 de maig de 1959 amb un concert de Robert de la Riba. És la darrera manifestació musical del Jardí dels Tarongers².

El 1974 es reconcep el segon orgue dels Aragonès, l’instrument de Josep Bartomeu, que precisament és «germà de sang» d’aquell que havia estat el primer a ser reconcebut, el de Sant Sebastià de Montmajor. El trasllat des del Jardí dels Tarongers de Pedralbes als Caputxins de Sarrià, en motiva la reforma, que s’encarrega a Gabriel Blancafort, molt poc després de desfer-se la societat Blancafort-Capella Orgueners. La filosofia del treball és la mateixa que a Sant Sebastià de Montmajor, per bé que amb un tractament menys fi. L’ordre de la cara passa de diatònic en mitra a cromàtic, com ja s’havia fet en l’orgue de Sant Sebastià de Montmajor; en aquest cas, però, es desmantella el sistema de provisió de vent, mogut amb els peus del mateix intèrpret³.

L’any 1993, amb motiu de l’estrena d’un orgue més gran als Caputxins de Sarrià, se cedeix i es trasllada el seu positiu a la comunitat del mateix orde que hi ha a Arenys de Mar⁴.

Disposició

Última actualització de la pàgina (descripció i fotografies): 20 de maig de 2024.
Última actualització l'orgue (disposició i altres dades tècniques): 20 de maig de 2024.