Església parroquial de la Santa Creu

L’orgue de Cabrils ha estat rehabilitat i reestructurat per Organumbcn al nostre taller, entre els anys 2015 i 2021.

Segons es desprèn d’alguns documents antics que hem pogut veure, l’orgue provenia de la parròquia de Castellar de Vallès. En construir-se la nova església neo-gòtica suposem que es van despendre de l’instrument. La família Tolrà gestionà el trasllat de l’orgue vell a la parròquia de Cabrils. Analitzant els elements de l’orgue, podria ser molt factible que el mateix Lope Alberdi, orguener del nou instrument de Castellar del Vallès, s’encarregués primerament d’instal·lar l’orgue vell a Cabrils, tot i que també ho hauria pogut fer algun altre orguener contemporani. El que és segur és que la família Tolrà traslladà l’orgue de Castellar del Vallès a Cabrils, la resta són, encara a dia d’avui, conjectures. Durant la Guerra Civil Espanyola és salvat de la crema gràcies a la idea d’utilitzar-lo com a instrument per al ball i també es diu que gràcies a la intercessió del músic Rafael Martínez Valls. Es pot considerar aquest orgue dins del marc de l’estètica musical romàntica.

Un cop desmuntat l’orgue al taller, hi hem trobat els noms de la família Inchaurbe a l’interior de la manxa (pg.191), orgueners de Saragossa, pare i fills. Després dels treballs que hem realitzat, hi ha parts del mateix que segueixen empaperades, a dia d’avui, amb «el Diario Católico» de Saragossa dels anys 1883- 1885 (pgs.191-500). En tots els treballs de rehabilitació s’han preservat aquests elements documentals. Interpretem que la dificultat d’encabir-lo a Cabrils va propiciar talls en la seva estructura i no podem assegurar que originalment l’orgue a Castellar del Vallès fos més gran o diferent que el que vam desmuntar l’any 2015. El que sí que tenim clar és que quan l’orgue va ser instal·lat a Cabrils els salmers eren sencers, sense teclat partit, tot en un sol teclat. Això no té sentit en absolut per la quantitat de registres de l’instrument. No tenir la possibilitat de separar-los en dos teclats li feia perdre moltes possibilitats musicals i de repertori. És per això que sospitem que potser la disposició de l’instrument era diferent en la seva època original a Castellar del Vallès.

Posteriorment, o en el moment del trasllat, en una intervenció realitzada en una data indeterminada, es puja el diapasó dels antics tubs afinats mig to baix o similar (415 Hz aprox.) i s’afegeix algun registre nou amb diapasó alt o «modern» i definitiu (440 Hz aprox.), com per exemple l’Octava4’ i els Plens. Desconeixem si al lloc d’aquests registres substituïts n’hi havia altres d’iguals o no. Durant les dues últimes dècades del s. XX va patir intervencions desafortunades. Anteriorment, l’orgue disposava d’un sol teclat, la qual cosa limitava molt l’instrument. Per això la idea que es va prendre de separar els registres en dos teclats, en principi, ens sembla encertada. La reforma, però, es va dur a terme de forma molt poc afortunada, amb materials i criteris poc escaients.