Els vuit positius de Salvador Aragonès

Amezua y Compañía deixa la tracció mecànica a mitjan tercera dècada del segle XX. Juan Dourte mai no ha construït cap orgue mecànic. Organería Española, que fins al 1945 havia anat fent orgues mecànics amb secrets de corredora, els posterga en favor dels de tracció elèctrica amb secrets de membranes interiors. La Fábrica de Órganos de Nuestra Señora de Montserrat no té tradició en aquest sistema; només una comptadíssima excepció en la seva trajectòria trenca la uniformitat pneumàticotubular que li és pròpia.

El sistema de tracció i el tipus de salmer inherents a l’orgue des de temps immemorial han pres el camí de l’exili. Cap a on? Troben refugi en qualque racó de món? Sí. En la ment de Salvador hi romanen. Hi són perquè el seu pare els hi va posar, hi són perquè els ha corporificat manta vegada, hi són perquè hi creu fermament. […] És així que Salvador crea el seu orgue positiu. Ho fa des de la seva formació romàntica, edificada damunt dels fonaments de l’herència clàssica. Un sol manual; si hi ha pedaler, és de préstec. De base, sempre un bordó de 8′ partit; la resta de jocs, tots oberts seguint la sèrie dels sons harmònics i gairebé sempre partits. Tracció de notes i de registres mecànica, amb alguna part pneumàtica als models més grans; el secret, de corredores i d’ordre cromàtic. En fa una sèrie de vuit. Són «els vuit».

Des dels anys vint, Alemanya i Suïssa viuen el moviment per a la renovació de l’orgue —Orgelbewegung—, que treballa per reconquerir aquelles característiques sonores, estructurals i tècniques que s’havien esvaït arran de la influència del simfonisme i de la revolució industrial en l’orgue. L’obra pròpia que fa Salvador Aragonès a Collbató constitueix una mostra molt interessant d’aquest corrent.

Els vuit instruments són els següents:

• Església parroquial de Sant Sebastià de Montmajor, Caldes de Montbui. Contractat el 7 d’agost de 1950 i estrenat el 15 de desembre del mateix any. Traslladat el febrer de 1959 a l’església parroquial de Sant Genís de Taradell.
• Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, Gallifa. Instal·lat el 24 de juliol de 1951 i beneït el 29 del mateix mes. Es converteix en l’orgue de Josep Bartomeu i Granell (1888–1980) el dia 10 de maig de 1959, quan s’estrena a la seva residència al Jardí dels Tarongers de Pedralbes (Barcelona).
• Casimir Rull i Raspall (1911–1957). Va ser presentat a l’Exposició d’Art Religiós que de l’11 al 30 de maig de 1951 celebra a Barcelona el Foment de les Arts Decoratives. Acabada l’exposició, es porta a la masia de Sant Lleïr, a Sant Antoni de Vilamajor, residència d’estiueig del barceloní Casimir Rull. El dia 20 d’abril de 1957, arriba a l’església parroquial de Sant Julià de l’Arboç.
• Església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, Barcelona. És el darrer que se sol·licita d’aquests quatre primers instruments, però el primer a estrenar-se, el 29 d’octubre de 1950, coincidint amb la benedicció i inauguració del temple.
• El cinquè dels positius és concebut per l’Exposició d’Art Religiós Actual, que té lloc en el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, celebrat a Barcelona del 27 de maig a l’1 de juny de 1952, al Museu d’Art Modern, que és al parc de la Ciutadella. És un model més gran, amb pedaler i algun joc més. És adquirit per la Seu de Manresa a final de 1953, on queda instal·lat el 15 de gener de 1954.
• Església parroquial de Sant Pere, Rubí. Arriba entre el 28 de setembre i el 3 d’octubre de 1953 i s’estrena el 10 del mateix mes.
• Església parroquial de Sant Miquel, Molins de Rei. Contractat el 27 de gener de 1955 i beneït el 20 de maig de 1956.
• Església parroquial de Santa Maria, Blanes. Es beneeix el 21 d’agost de 1927 en l’ofici de la festa petita de Blanes.

Més informació i detalls d’aquests curiosos vuit instruments es pot trobar en el llibre «Els orgueners que van viure a Girona. Aragonès», de Josep Maria Escalona i Canyet (2012), pàgines 115–123.